Tinc la sensació de que el més important es aconseguir els objectius fixats d’aprenentatge

A l’escola de grans, el nostre fill (3a) està content i feliç. Si més no, això és el que a nosaltres ens sembla. Tot bé fins que divendres passat ens arriba el 1r informe de la mestra i de la monitora de menjador. Aquest  informe em va deixar sobtada. No semblava que parléssin del nostre fill. L’informe que rebia de l’escola bressol l’any passat només feia que parlar dels punts forts que calia potenciar, tot i que també es comentava, de passada, algun aspecte que potser es podia millorar. En l’informe actual es parla del nen, que encara no té 4 anys, amb termes que em semblen més propis de primària avançada: ritme de treball, atenció, normes de classe, interès en els aprenentatges, etc. Cal dir que altres items que s’inclouen els trobo prou encertats, és clar!

En definitiva, tinc la sensació de que fins ara el meu fill evolucionava, a marxes forçades, a través d’un mètode basat en la flexibilitat, la cura de les emocions, el tracte com a individu únic, de l’aprendre a través de tocar, fer, jugar. Ara tinc la sensació de que el més important es aconseguir els objectius fixats d’aprenentatge, seguir un ordre, atendre les normes, deixar la cadira ben posada … . Uff!!!, és aquest el sistema d’enseyament més adequat per fer nens i nenes creatives, innovadores, amb obertura de ment?. I les emocions?, i la potenciació del talent que cada nen i nena porta dins?. No crec que la cosa vagi pel terreny de “cafè per a tots”, especialment en l’ensenyament.

Suposo que es tracta de que tot allò que no troba a l’escola, ho trobi a casa i a les activitats que organitzem a través de la família. Però, el sistema educatiu no hauria de ser més curós amb l’etapa infantil?. No és massa arriscat pretendre que un nen de 3 anys es faci gran de cop?

Aquest comentari tan ric i reflexiu em toca molt de prop, perquè he sigut mestra d’Educació Infantil molt anys. I estic d’acord amb molt del que dius, jo i moltes parvulistes que conec.

Però també et dic una cosa:

No et fixis només en l’informe, parla amb la mestra, coneix-la.

Mira què hi ha penjat a les parets de la classe, quines oportunitats de joc i descoberta tenen, cóm mira la mestra als alumnes, cóm miren els alumnes a la mestra,  com el teu fill t’explica les fitxes o treballs que fa, canta cançons, ha après jocs, rodolins, contes? Cóm te’n parla, de la senyoreta? Cóm en parla la senyoreta, d’ell, del grup?

Els informes poden ser una tria de frases més o menys estereotipades que no fan justícia ni amb la vida de la classe ni amb la vida que el nostre fill hi fa. I menys, a P-3!

I és cert que una criatura no creix quan l’estires. El que cal és aportar-li dia a dia l’estímul, la ocasió,  el suport i el reconeixement i la llibertat per fer-ho.

I això es fa a casa i a la escola. I reivindico la feina de moltíssims parvularis que conec de prop i miro amb ulls de professional.

Dius que el vostre fill està content i feliç, això és molt més informatiu que un paper!

El treball a parvulari permet, si la quantitat d’alumnes i la viabilitat del grup és raonable, fer una feina estimulant, divertida i que ofereix moltes vivències a la mainada en el sentit de les teves expectatives!  (també et dic, però, que amb un cert ordre, en un col·lectiu com aquest, és imprescindible!) I pel que fa a les emocions, quasi tots parvularis fa anys que les inclouen en la seva programació.

El problema que tenen les emocions és que requereixen pràctica i observació per a conèixer-les i anys de maduració per entendre-les una mica més. I per descobrir un munt d’habilitats que permeten gestionar-les i viure-les en positiu. I aquestes habilitats moltes mestres, molts pares i moltes mares les hem d’anar descobrint d’adults, perquè ningú ens les va ensenyar quan érem criatures.

 

I millor si a casa no fem tot allò que ens sembla que no troba a l’escola, podem fer allò que creiem que hem de fer, allò que ens agrada compartir, allò que s’ha de fer, allò que ens vé de gust fer,

Poden fer allò mateix que faríem, encara que ens semblés que a l’escola ho fan exactament al nostre gust. Si no és imprescindible, no cal anar a la contra, sempre és millor anar a favor!

Parlarà algun dia (2) ?

Al meu fill petit (2a i 9m) li han posat drenatges a les orelles perquè tenia una pèrdua auditiva important per culpa dels mocs i les otitis, i això li dificultava l’aprenentatge de la parla perquè no li permetia establir els codis del llenguatge correctament. Ell ho aprenia tot visualment i es comunicava amb gestos i mirades: si volia un iogurt primer agafava un tamboret, el col·locava davant la nevera, s’hi enfilava i intentava agafar-lo; si no podia, llavors et venia a buscar i agafant-te de la mà t’indicava el iogurt que volia; en última instància intentava dir el que volia. Ara mateix, després de dos mesos d’operar-lo, li costa molt reproduir alguns sons (sobretot la “i” i la “u” ) i diu moltes coses però tot li sona més o menys igual. I continua utilitzant el llenguatge com a últim recurs i a vegades fa com un posat de despistat, com si allò no anés amb ell, com si estigués desconnectat.

Certament ho tinc molt present! Als tres anys un del membres de la meva família parlava com en “PINGU”. La millora amb els drenatges va ser molt bona. El tema dels mocs a les orelles fa que els sons no puguin fixar-se: avui sento un so i demà s’assembla més a un altre.

Depenent de l’edat sovint cal una mica de reeducació logopèdica, bàsicament per fixar els sons i treballar la discriminació auditiva, sempre i quan, no hi hagi res més associat. A voltes també pot passar que els mocs han fet acostumar el nen a respirar per la boca més del que toca i cal fer exercicis  de reeducació de la respiració nassal.

Pot passar també que el nostre fill s’hagi  acostumat a la mímica o a les respostes ràpides nostres i els hi faci una mica de mandra gastar més saliva de la que estaven acostumats.!

Comentar-vos  també que dins de la  xarxa, existeixen els  el CDIAP que atenen els nens entre 0-5 anys per  dificultats de llenguatge, maduratius, de relació, etc. A vegades alguns CDIAPs poden atendre aquest casos. Al CDIAP hi podem  anar  trucant i demanant hora nosaltres mateixos i  demanar  que ens facin una valoració. També hi podem anar derivats per la LLar d’Infants, derivats per l’escola, derivats pel pediatre o amb relació amb el EAPs.

http://www20.gencat.cat/portal/site/bsf/menuitem.7fca6ecb84d307b43f6c8910b0c0e1a0/?vgnextoid=2556a5744f5a4210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=2556a5744f5a4210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

Dins d ela xarxa pública, com a recurs existeixen també  els CREDA que són serveis de suport als centres educatius en l’adequació a les necessitats especials de l’alumnat amb greus dificultats d’audició, llenguatge i/o comunicació que interfereixen en el seu desenvolupament personal, social i curricular. La seva intervenció es concreta en tres grans àmbits:

• alumnat i famílies;
• centres i professorat;
• zona educativa.

Es tracta d’un model d’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials i al seu entorn, propi de Catalunya. Actualment hi ha 10 CREDA, cadascun amb una zona d’actuació àmplia, generalment coincideix amb un Servei Territorial.

Algunes pautes de llenguatge per ajudar-ho des de casa.
SIGNES D’ALARMA (M. Lluïsa Verdú)
De 24 a 36 mesos:

• Als 24 mesos: s’entén menys de la meitat del que diu.
• Als 24 mesos el nen no assenyala les parts del seu cos.
• Als 24 mesos el nen no combina paraules en frases.
• Als 30 mesos el nen no comprèn el significat de: FORA, DINS, DARRERE, DAVANT.
• Als 30 mesos el nen no fa servir frases curtes.
• Als 30 mesos el nen encara no pregunta: ON, PER QUÈ, QUÈ.
• Als 36 mesos la família del nen no entén el  discurs d’aquest.

3 anys:

• absència d’intenció comunicativa. El nen no “compensa” el seu retard del llenguatge
• absència d’argot espontani
• no comprèn  ordres senzilles
• no construeixen enunciats de  2 -3 paraules.

 Què poden fer els pares?
Comunicar-nos molt amb ell  des nadó: parlar-li, cantar-li, animar-lo  a imitar sons i gestos.
1. Llegiu contes des els 6 mesos. Cercar llibres amb il · lustracions que el nen pugui mirar, imitar i tocar textures. A mesura que vagi creixent, demanar que assenyali imatges i les anomeni.  Continuar amb poemes que rimen i contes que permetin predir el que passarà.
2. Aprofitar les situacions quotidianes: nom productes de supermercats, assenyalar  objectes de la casa, fer  notar els sons que produeixen. Fer  preguntes i mostrar-se  atent a les seves respostes. Utilitzar  un vocabulari senzill, però no un llenguatge infantil.
3. Completar les frases o els noms que ell diu:  galeta?  El pare pot contestar:  vull 1 galeta per esmorzar.    Aigua?  (…)  em dones 1 got d’aigua?
4. Escoltar música, especialment cant gregorià i Mozart. Equilibra l’audició i les emocions.

 

Teniu més informació a

http://orientarfamilies.wordpress.com/2012/02/12/parlara-algun-dia/

Llibre o article que parli sobre el foment de la cultura de l’esforç per a nens de 3-4 anys

Podries recomanar-me algun llibre o article que parli sobre el foment de la cultura de l’esforç per a nens de 3-4 anys?. Tot allò que tingui a veure amb la perseverància, la paciència, l’esforçar-se per aconseguir una fita, …

També estic buscant algun conte que pugui utilitzar com a recurs per al foment d’aquests valors.

Hola,  Laura. Fas referència a un tema cabdal. Se’n parla molt, de la cultura de l’esforç. Pots començar per en José Antonio Marina, per exemple.

Però esforçar-se és una actitud, no un valor abstracte per a una criatura d’aquesta edat i es vincula a diferents motivacions, com la curiositat, el joc, la cerca de seguretats afectives, la cerca de reconeixement…

I la constància, en una criatura de P-3, va molt lligada al desenvolupament de la seva capacitat d’atenció i concentració, que, no ens enganyem, en general encara és curta. I aquí els factors motivadors d’abans son fonamentals.

I com que una criatura d’aquesta edat encara ho té tot per viure i aprendre, és en el que fa cada dia, en com gaudeix dels “treballs” i dels projectes que se li proposin i dels que ella mateixa pot començar a crear, i no només en horari escolar, que viurà i sentirà la motivació per esforçar-se. I viurà el plaer i la satisfacció personal de ser felicitada, un gran motor de conductes adequades en Educació Infantil.

Un altre factor per no oblidar és la integració de conductes per imitació, recreació i repetició, i cal que ens fixem en el paper de models que els adults del seu entorn fem en la criatura. En aquesta edat, la família, i també l’escola li mostrem i fem viure cóm les persones gestionem aquest tema.

I ja m’agradaria dir-te algun conte. Ho buscaré. S’accepten suggeriments.

Sempre va bé, reforçar la vivència amb la recreació en els contes: Ajuden a la reflexió, aporten distància a realitats i conflictes amb l’embolcall de la fantasia, del món de l’altre… i son font de estímuls, goig i afectivitat per a la mainada. En molts contes clàssics veiem herois i heroïnes esforçats, que salven germanets, lluiten per princeses, maten dracs, assumeixen dols i feines humils i impròpies a la seva condició amb serenitat, i  que accepten reptes i fan servir el seu enginy.  Pot ser que els trobem excessius, massa “forts” per a la nostra mainada, sagnants i tot, i si els analitzes fredament, molts ho son. També cal dir que a ells els agraden molt.

Però si remenes biblioteques i llibreries, segur que en trobaràs de més actuals. Moltes editorials han fet productes dissenyats per a donar resposta a la demanda relacionada amb la gestió emocional, l’autoconeixement, les vivències de la mainada i els valors. (Alguns tan políticament correctes que no tenen cap emoció, que és un factor fonamental en el gaudi d’una història).

També he estat fent una ullada a la web de Nascuts per Llegir, no he trobat resposta concreta, però si el tema dels contes t’interessa aquí tens un munt de guies de lectura per diferents temes, que segur que t’obrirà la gana lectora:

http://www.nascutsperllegir.org/va-de-llibres/guies-de-lectura/

Parlarà algun dia?

Al meu fill petit (2a i 9m) li han posat drenatges a les orelles perquè tenia una pèrdua auditiva important per culpa dels mocs i les otitis, i això li dificultava l’aprenentatge de la parla perquè no li permetia establir els codis del llenguatge correctament.

 Ell ho aprenia tot visualment i es comunicava amb gestos i mirades: si volia un iogurt primer agafava un tamboret, el col·locava davant la nevera, s’hi enfilava i intentava agafar-lo; si no podia, llavors et venia a buscar i agafant-te de la mà t’indicava el iogurt que volia; en última instància intentava dir el que volia.

 Ara mateix, després de dos mesos d’operar-lo,  li costa molt reproduir alguns sons (sobretot la “i” i la “u” ) i diu moltes coses però tot li sona més o menys igual. I continua utilitzant el llenguatge com a últim recurs i a vegades fa com un posat de despistat, com si allò no anés amb ell, com si estigués desconnectat.

Moltes criatures d’aquesta edat tenen aquest problema, i els drenatges son efectius. A una bona amiga li van fer als 40 anys, ella em va saber explicar la diferència entre l’abans i el després, i el plaer i l’alliberament que aquesta petita intervenció li va representar. El que et vull dir que esteu en el bon camí, I tan sols fa dos mesos!

El teu fill ha estat remenant una informació limitada, No sentir-hi bé fa que el cervell no pugui rebre tota la informació que necessita per a integrar i consolidar l’aprenentatge, ha dificultat la imitació i la comprensió. vaja que li costa aprendre a parlar. Però ho pot fer, ara ha de consolidar un aprenentatge que no ha pogut fer abans.

Bones notícies: segons la neurologia pediàtrica, el cervell és molt flexible en la primera infantesa, i és modelable per la experiència i l’aprenentatge.

I potser l’haureu d’ajudar, jo valoraria un suport logopèdic tan aviat com es pugui, és important recuperar el temps perdut.

Que no ha estat perdut, però! El més important és que el teu fill s’ha estat comunicant, ha trobat la seva manera de “parlar”, adaptativa a les capacitats amb que, en aquell moment, podia comptar. És un nen molt espavilat!

I si dius que et preocupen algunes vocals, vol dir que està començant a parlar, però continua fent servir l’eina de comunicació amb la que s’ha espavilat, i molt bé, fins ara. Quant ens costa a nosaltres introduir hàbits nous, deixar costums integrades? En aquests moments el gest es allò “natural” per a ell, la paraula l’aprenentatge en marxa.

També dius que “diu moltes coses però tot li sona més o menys igual”, dóna-li temps i ocasions d’aprendre des del gaudi i el joc. Està en una edat molt bona, per això. I recorda que aprenem per repetició també:

Per a afavorir l’escolta atenta és recomanable escoltar música, jugar a jocs de falda i els contes i les cançonetes senzilles i repetitives que s’acompanyen amb gest, però també anar a un bosc a seure i escoltar a qui hi viu, o anar a la platja, a escoltar onades i gavines…

I conversar i fer broma, i gaudir de tot el que va aprenent. Però des del suport, no des de la pressió. Perquè la pressió genera estrés, i l’estrés no es bo per als aprenentatges.

http://orientarfamilies.wordpress.com/2010/12/10/el-nen-parla-poc-sobretot-assenyala/

No sé si has vist aquesta entrada, penso que et pot ajudar.

 

Teniu més informació a:

http://orientarfamilies.wordpress.com/2012/02/19/parlara-algun-dia-2/

Què fer si un nen de quatre anys no es vol vestir?

 Quan algú escriu això al cercador, deu estar passant uns mals matins…

 En ocasions, va bé fer primer una mirada amb perspectiva: Només hi ha problemes per vestir-se? Dorm bé? Menja bé? La resta del dia està de bon humor? (perquè suposo que llavors, no ho està), A l’escola, bé? La resta de la família, bé, també?

 I davant del fet concret: La criatura descansa prou? De quin humor es desperta?, Amb quin humor estem nosaltres, també?  Anem amb molta pressa i pressionem molt? Passa igual el cap de setmana?

 Analitzem la situació: Què fa ell, què fa l’adult? Què diuen? Per què creiem que passa?

Valorem alternatives: Es pot canviar alguna cosa per a que tot es posi més a lloc? Podem introduir estratègies noves? Podem interpretar la situació des de paràmetres diferents, que ens ajudin a trobar-les?

 I un  cop hem parlat d’això i de molt més, podrem pensar en què podem fer. I així, vam arribar un dia al temporitzador, que va funcionar molt bé amb un nen de 4anys:

http://orientarfamilies.wordpress.com/2011/01/05/aixo-del-temporitzador-es-un-xollo/

El meu home i jo tenim criteris molt diferents, en això d’educar la nena

Tot i que de idees estem d’acord, en la pràctica, el meu home i jo tenim criteris molt diferents, en això d’educar la nena (2a). Ell mai vol que la renyi, quan la castigo la consola, li diu que la mama està nerviosa, que cal tenir paciència, em diu que li perdoni els càstigs, li diu “Digues-li a la mama que no ho faràs més i ella et perdonarà, perquè es molt bona” I quan jo li dic que em treu la meva autoritat, ell em contesta que ho fa per ajudar, perquè la nena no m’agafi mania, perquè no acabem cridant…

Però a mi em sembla que així no m’ajuda, sempre tinc la sensació de que quedo jo com “la dolenta” i no m’agrada. No sé cóm parlar-ne amb ell perquè no ens en sortim, acabem discutint.

 És normal que tenint educacions i històries diferents tingueu idees diferents sobre l’educació de la vostra filla, però això no vol dir que no pugueu fer equip.

Us queden molts anys per entrenar i molt partits per jugar. I per tirar endavant dignament les jugades, cal que cada membre de l’equip estigui en el seu lloc, a punt per fer el que pertoca en cada moment.

 En les situacions que descrius, és com si el pare fes equip amb la filla enlloc de amb la mare, en això d’educar-la. Tenim un jugador mal ubicat.

La força de l’equip parental disminueix, no hi ha bona comunicació en les jugades, no arriben a gol. I això genera, a més, mala maror en l’equip, que afavoreix malentesos posteriors.

 I no és fàcil, parlar amb serenitat, objectivitat, respecte i afecte d’una situació que ens treu seguretat, en la que ens sentim qüestionats. Perquè en aquesta situació tots dos senten que l’altre pensa que no ho fa bé. El que dificulta més el progrés es que alhora, tots dos pensen que la seva veritat és la bona. Des d’aquesta posició, és molt fàcil que els intents de parlar del tema es redueixin al final a una batalla de retrets, acusacions, enumeració d’errors i greuges… més malentesos.

 Ens aniria molt bé, poder canviar aquesta perspectiva, pactar i practicar un diàleg diferent. Deixar el “Tu fas” i canviar al “Jo em sento…”

Analitzar els fets concrets amb el paper que juga cadascú. Preguntar-se quins aprenentatges en treu, la nena, d’aquestes situacions. La nostra mainada petita mira, actua, experimenta i aprèn.

 Si hi ha un desacord clar, no cal discutir quina ha de ser la decisió encertada davant de la criatura. Per descomptat, algun dels dos, o tots dos alhora o alternativament, hauran de cedir, però millor que la criatura no noti “vencedors ni vençuts” sinó unanimitat. Per això en parlarem en privat i des de la serenitat i el respecte i l’afecte.

 Cal tenir clar que el que us preocupa és la mainada i no tant imposar la pròpia opinió. Potser soni obvi però en ocasions ho oblidem. Pot passar que relativitzem més les nostres opinions en confrontar-nos amb la intenció de fons.

Així es pot arribar a decisions i estratègies d’equip en les que surti guanyant l’educació dels nostres fills i filles, i així, guanyem tots.

Les nenes estan súper maques

Les nenes estan súper maques. Estan fent uns canvis molt grans, tot dins de la normalitat, evidentment, però hi ha coses que s’agraeixen. La gran ja té 5 anys i la petita, 3, en el moment bomba! Sort que tot això passa. És sorprenent veure com cadascuna té el seu caràcter i encara que es van fent més grans i van canviant, hi ha una base que es manté.

 Què bé, que vegis així les teves filles! I que ho expressis amb un esperit tan positiu. Hem parlat altres vegades de les paraules, que, en el nostre cervell, construeixen realitats que influeixen en la seva química i en la del nostre cos. Si veus així les nenes, les vius així.

I tindreu els vostres moments, no hi ha dubte, però les retrobaràs molts matins amb alegria. I eduquem matí a matí, vespre a vespre, dia a dia.

 I en les rutines del dia a dia notes les coses que agraeixes: el seu grau d’autonomia és una mica més gran, horaris i hàbits ja estan igualats, els bolquers, els menjars especials, el llit de càmping, el cotxet, la gibrelleta… acabats.

I les converses! I la seva capacitat per retenir i fixar-se en allò que tu ni has vist!

I pel que fa al caràcter, és cert que van canviant, però que hi ha una base que es manté.

 Aquesta base és el pac de naixement, que en diu en José Antonio Marina, que es conforma definitivament amb la experiència. Quan neix una criatura, les neurones que formen la seva escorça cerebral no estan desenvolupades, aquest és un procés que dura anys .En la escorça cerebral rau la capacitat d’interpretació del que reben els sentits, el llenguatge, la imaginació, la memòria, el raonament, la decisió… el control de la conducta. Les capacitats més “humanes”.(D’escorça cerebral, només en tenim els mamífers).

Per això els nostres nadons son tan emocionals, i per això les teves filles van canviant mentre maduren, estan optimitzant el seu pac de naixement amb la experiència, fent un procés adaptatiu al seu entorn i als estímuls que d’ell en reben. En José Antonio Marina ho diu així: “El bebé nace preparado para construirse a si mismo de acuerdo con la experiencia”.