Què fer amb la rebequeria del dia?

T’escric després de que el nen (3 a.) m’acabi de fer la rebequeria del dia. S’enfada molt i per tot, i jo ja no sé com fer-li entendre que així no aconseguirà res. I plora amb tanta desesperació que em desespera a mi! Després passem molt mala estona, perquè tots dos tenim “mal cos”… Un dia et vaig sentir parlar, de què fer amb les rebequeries, però llavors el nen era més petit, i jo em pensava que era més fàcil! Em pots ajudar?

Us podeu ajudar, segur, canviant algunes actituds, i les has de canviar tu, perquè ets el model i la que ja raona. El teu fill tot just aprèn a processar les seves emocions, les seves neurones entren en “curtcircuit” en la explosió de la emoció. I llavors no entén res. L’objectiu no és fer entendre: Entendrà que no aconsegueix res vivint-ho, i d’aquí crearà el seu propi raonament. Les experiències viscudes sí que penetren, modelen el nostre caràcter, la nostra emocionalitat.

I per això convé que la experiència, sempre que es pugui, no s’encalli en la frustració i les emocions desbordades, si no que puguem tancar el conflicte i “reconciliar-nos”, donant-nos suport per acceptar la frustració.

Quan no passa això, ens queda el “mal cos” com tu dius. En nosaltres, per la sensació de no haver sabut sortir de la situació de manera adequada, per la por que això sigui així sempre, per la imatge distorsionada que ens queda del nostre fill i del nostre paper com a mare… En ell, la frustració inicial es barreja amb el no saber què està passant, el fantasma de l’abandó, l’estrès de la inseguretat… Fixa’t que moltes vegades el motiu inicial queda desdibuixat en el conflicte, i diem allò de “ni ell mateix sap per què plora…!

És important afrontar les rebequeries en el seu inici, quan s’està preparant la tempesta, aquell moment en què ho “veiem venir”. I podem fer servir eines com:

L’empatia: Què li deu estar passant? Està cansat, està pressionat, té gana, el frustra que li hagi dit que no,…?

La validació de la emoció: Veig que t’estàs enfadant perquè no et deixo… (per què estàs molt cansat, et…) Ho pots dir, estic molt enfadat perquè…, i jo t’escolto, de tota manera, no pot ser.

La contenció: “Ara que, si vols et consolo..”. oferir una abraçada des de l’afecte i la serenitat ajuda a molta mainada a treure la tensió acumulada, i dilueix el “perill”. Hi ha criatures que no l’accepten: cap problema, ja m’espero, quan vulguis que et consoli estic aquí. (i mantenim la proximitat tolerada, des de la serenitat, sense incrementar la pressió. Sense l’alliçonament repetitiu en el moment que no travessa la “closca” d’obstinació en què la criatura s’està tancant!

La distracció: Ara que el que si que podem es… Au, ara quan ja puguis farem…

La nostra serenitat: Les emocions es contagien, confiem-hi! I aportem, de la nostra part, la que més ens convé. (És difícil, ja ho sé, però important!) respirem, si cal, ens distanciem una mica…

Donar temps, ser generosos amb les seves errades i les nostres. Recuperar el bon ànim sense rancúnies i sense pors ajuden a tancar el conflicte des de la serenitat i l’afecte incondicional.

I així, des d’aquesta confiança i generositat aprenem tots a viure la frustració, d’altra banda inevitable i formativa, des d’actituds més constructives, que ajuden a créixer.

Aquesta, i altres entrades, et poden ajudar, també:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/10/26/no-hi-ha-manera-es-posa-feta-una-fura-cridant-i-xisclant/

Anar en bici sense les rodes petites

 

La gent s’estranyava de que la nena (7a.) no volia anar en bici sense les rodes petites, Tan gran! -deien,  jo els deia que esperava a que ella ho demanés, sense forçar, i em miraven amb cara rara, com si jo no em preocupés prou… Doncs ha passat! Aquest cap de setmana em va demanar que l’ajudés, que volia aprendre… i en una tarda ho va aconseguir! Està tota contenta i vol agafar-la cada dia… sort que fa bon temps! I tenies raó amb allò d’adaptar les nostres expectatives al seu progrés, la seva curiositat, el seu desig!

Aprendre a anar amb bicicleta és una fita per a molta mainada, que reforça la seva sensació d’independència i de creixement. És un repte en el que afrontem la por, també: a caure, a fer-nos mal.

Hi ha mainada prudent, reflexiva, poruga, per què no! Que necessiten el seu temps per arribar-hi, sense pressió, sense comparar amb altres… Com dèiem, quan tu vulguis ho farem, ja m’avisaràs!

I llavors l’aprenentatge és fàcil, la motivació ha sortit de dins, la satisfacció, també.

Que gaudiu molt de les pedalades en aquest entorn magnífic en què viviu!

Tinc enrenou amb la gran cada matí

Tinc dues nenes, (4,5 a) i (2,5 a.) Fa força temps que tinc enrenou amb la gran cada matí per vestir.

 Les rebequeries que fa són perquè vol triar la roba, o potser diu que les sabates li van petites, o que els pantalons li fan arrugues, o vol vestir-se amb roba de la seva germana.

Si un dia hem anat bé amb la roba, el problema arriba alhora de pentinar, que si no li faig la cua forta, que si li cau el serrell, vol la cua més amunt….

 Moltes vegades cedeixo i acabo fent el que em diu, ja que a les 9:00 tots hem de ser a l’escola i a la feina.

 A l’escola, amb els amics, o en altres àmbits, sembla la nena perfecte sembla quan em parlen d’ella els adjectius que em diuen són: Generosa, creativa, divertida, alegre, no conflictiva, ajuda els altres, riallera,

Sí que és així i moltes estones amb ella són genials, li agrada molt dibuixar i ho fem molt juntes.

 La relació amb la seva germana, sempre ha tingut molts gelos, fins i tot hi ha dies que es vol posar roba d’ella. Em dóna la sensació que potser l’he protegida massa, perquè no pateixi de gelosia. Estic saturada.

 El problema és el matí, amb la roba, amb l’esmorzar. he provat moltes coses: temporitzador, gomets i recompensa, però m’ha acabat els torrons, i em sento manipulada per ella.

És molt fort dir això, però em sento així, cada matí penso…: a veure avui com la lía.

 

Sembla que teniu uns matins molt durs…  Em fas pensar en una altra entrada: L’enfilall de conflictes, s’hi descriu una situació semblant, i ofereixo claus per a un pla de millora: serenitat, consciència, actituds, confiança…

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/09/25/l%E2%80%9Cenfilall-de-conflictes%E2%80%9D/

Però les claus també les tenim nosaltres:

“Moltes vegades cedeixo i acabo fent el que em diu” Amb això, estem informant  a la criatura de dues coses:

Que el criteri que es segueix és que les ordres o desitjos que valen son els seus.

Que insistir, o fer rebequeries, és una eina que “serveix”, que és funcional, i per això, s’arxiva en el “calaix de recursos relacionals”.

A nosaltres també ens informa: de què no ho aconseguim, de que ens acostem al límit,  que “se’ns acaben els torrons”. I pensem que la nena és i/o serà impossible, i ens espantem…

I la nostra inseguretat reforça la seva, i acaba disparant-se per qualsevol cosa sense ni ella mateixa saber-ho. I potser també ella s’espanta…

Recordo una altra família en una situació similar, explicava el pare que va decidir canviar horaris i llevar-se amb més temps, rebaixar l’estrès i donar espai a la nena per a que anés fent les coses sense tants “ja has fet això” “Vine aquí que… “ “Espavila que farem tard…!” treure la pressió. Treure-la d’ell mateix també: “Em vaig dir: Doncs si un dia arribem tard, ja veurem com va. Tampoc arribem massa bé, ara…”

I va funcionar! Els matins van començar a fluir, no havien arribat tard en quinze dies, i no perdien el bon humor! “És que discutint es perd molt de temps”, deia…

I també una mare que pensava “Ella té son, jo també…” I li oferia una abraçada amorosa que diluïa uns quants conflictes…

Em dóna la sensació que potser l’he protegida massa, perquè no pateixi de gelosia.

Potser ens sembla que els protegim, facilitant la seva vida, encoixinant-la, estalviant-li els conflictes que li pertoquen per edat i cicle vital… No és així, la sobreprotecció talla les ales.

Et recomano aquest article de l’institut FAROS-Hospital de Sant Joan de Déu:

http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/consells-ensenyar-teu-fill-tolerar-frustracio

I aquest El Mirall de Catalunya Ràdio, La sobreprotecció als fills http://www.catradio.cat/reproductor/677532

I de la gelosia diria que és una crisi adaptativa, que ha d’evolucionar a millor, que ens aporta habilitats i comprensió del nostre lloc en la família, les nostres emocions, les relacions humanes… La evitació és relliscosa, no aporta situacions per aprendre.

“M’ha acabat els torrons, i em sento manipulada per ella. És molt fort dir això, però em sento així, cada matí penso…: a veure avui com la lía”

Amb l’enfilall dels conflictes se’ns esgota l’ànim, i no només a nosaltres, als petits també. Caldrà mimar-nos una mica… I vacunar-nos contra la malfiança, la nena no ho fa per fer-nos patir, ella és la primera que pateix!

També penso que els conflictes s’inicien  i s’alimenten de les actituds de tots els confrontats. Potser no és ella sola, qui embolica la troca?  Els grans tenim costum de contribuir-hi. Tot sovint per què no sabem fer-ho d’altra manera, però ho podem fer diferent

Començant per no pensar sempre el pitjor, el que ens diem també crea realitats. És curiós, pensar “a veure avui com la lía” Demostra la confiança absoluta en què la liarà, no hi ha espai per a l’esperança; I la malfiança cap a ella: la lia sola.

Hi ha moltes entrades, a la categoria Conflictes, que et poden ajudar a trobar noves maneres de viure els matins: cal veure què has estat fent fins ara, que no serveix, i “redecorar” els matins. Pots començar per aquí:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2012/10/22/que-fer-quan-veus-que-no-pots-controlar-la-situacio-perque-et-supera/

O per aquí:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/11/27/la-meva-filla-es-una-nena-molt-rebel-te-molts-cops-de-geni-i-molt-mal-caracter-amb-mi/

O per aquestes idees, que afavoreixen l’autonomia, ideal per la edat de la teva filla

https://orientarfamilies.wordpress.com/2013/05/08/un-cartell-dhabits-al-lavabo/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2011/01/05/aixo-del-temporitzador-es-un-xollo/

Ara no vol menjar…

Hola,  Anna! Torno a escriure’t perquè tornem a tenir problemes amb el gran (6 a.) Ara no vol menjar, no tot, és clar, sinó el que diu que no li agrada ni ho toca. El psicòleg ens va dir que si no volia menjar, que el deixéssim, encara que el menjar se li havia de tornar a posar en el berenar, sopar, i així successivament fins que se la mengés, encara que caigués malalt, que llavors es donarà compte. La primera vegada que vam fer això, farà unes 3 setmanes, va estar 2 dies i mig sense menjar res, fins que va acabar vomitant, a cal metge! … Finalment, barrejant-ho  amb un altra menjar es va menjar les llenties. Ahir va anar igual amb altre menjar, no va dinar, ni berenar, ni sopar. Aquesta matí ja estava vomitant i es trobava malament. Què podem fer?? Seguim amb el que ens va dir el psicòleg fins i tot posant-se malalt? A mi em desespera que no mengi, perquè no és un nen que vagi sobrat de quilos. Ajuda’ns si us plau!.

A vegades la pèrdua de la gana  o de l’apetència  pot tenir causes físiques , com estar incubant alguna malaltia , tenir molta mucositat , canvis de ritme i hàbits …
Però moltes vegades ens avisen que el nen té algun conflicte , se li ha despertat alguna inseguretat , té alguna ansietat o desànim … Menjar és molt emocional , ho sabem tots …
No menja , o està desganat en algunes coses ? ( Li poses macarrons i s’infla , però amb les llenties no ? , Pe) , només està desganat en determinades situacions ?
No menjar i després vomitar … pot ser ” un virus” , però són dos símptomes que també són molt emocionals . Coincideix amb l’inici de curs … Com li va ? Com us va a tots ?
A mi la solució de les llenties pertinaces i amenaçadores no em sembla adequada,  perquè no m’agradaria en absolut que m’ho fessin a mi ( jo crec que aquest filtre és important per valorar les solucions amb els nostres fills … ) A més , pel que expliques , no ha estat efectiu. Potser això no el posi malalt, però no té res d’agradable , ni per a ell, ni per a vosaltres … No convé que els àpats o els sopars es converteixin en una lluita. Això si que treu la gana!
A més , per si hi ha algun conflicte emocional , no convé tanta pressió … I ara em diràs que jo què faria , oi ?
Valoraria el seu estat de salut i anímic . Només passa que no menja ? Juga, actua , parla com sempre , dorm bé … Està prim , com és la seva complexió física , quina és la vostra … Sempre ha estat prim, però sa?
Ha d’estar pels sis anys , a aquesta edat ja podem parlar i implicar-los en els nostres / seus conflictes. Potser propiciaria una conversa relaxada i molt propera (sense conflicte , ni amenaces , ni retrets ) , i li preguntaria a ell què li sembla , per què creu que no té gana, i què podríeu fer tots per canviar… Qualsevol solució ha de passar per informar-nos sobre com és una alimentació saludable.

Tot això també serveix per la inapetència selectiva, la què ens sembla “capriciosa”, podem negociar un temps de descans de llenties, però no de totes les llegums. I quan sigui inevitable (menjador escolar, p.e), doncs ho és, tot i que potser podem compensar amb un sopar “preferit”, si supera la prova…
I li regalaria una gorra i un davantal de cuiner , i compartiria amb ell el preparar el sopar i la elaboració de menús, convertint-lo en una estona de convivència i reconeixement. (de germà gran, molt important)
I m’asseuria a taula sense haver començat a parlar abans de si vol menjar o no , amb la confiança en ell i en mi que algun dia, i sense adonar-nos, estarà menjant com abans, o millor. Que he retirat l’atenció del conflicte per a això.
I li suggeriria que se servís el que creu que es podrà menjar (encara que sigui poc). Però no oferiria aliments alternatius si no vol el que hi ha.
I felicitaria , demostrant la meva satisfacció , davant de qualsevol progrés …
I eliminaria tots els aliments que, sobretot , embruten l’estómac  desequilibrant el cicle dels sucres, i tornen a tants nens inapetents i obesos .
Si hi ha poca gana , règim sense llaminadures i sense picar entre hores , però que no faltin mai les abraçades!

Demanar perdó i el no ho faré mes

Avui  els he preguntat als bessons (6a) què volia dir “perdó”. I tots dos han dit “que no t’ho faré mai més”. la petita (4 a.) ha afegit : “ I també que no ploris més”

Un d’ells ha afegit: “Pro es mentida, oi mama?”. Li he preguntat què volia dir i diu “Doncs que vol dir això però és mentida, perquè ho tornem a fer”…

Li he contestat el que se m’ha acudit, què tenia raó però que no hauria de ser així… que com que les mentides no s’han de dir, quan diem perdó ho hauríem de dir de veritat i no tornar a fer la cosa perquè sabem que està malament, o una cosa així…

Demanar perdó també és una habilitat relacional: quan ho faig, la” tempesta” afluixa. Tot sovint però, en moltes criatures genera resistència: “no ho vull fer”.  La seva capacitat de posar-se en el lloc de l’altre es minça, per a integrar el “mal” fet ni el  propòsit d’esmena. Senzillament, encara no poden. Els neuro pediatres ens expliquen que la escorça cerebral es va conformant durant la primera infantesa, (si en voleu saber més, cerqueu plasticitat cerebral): la capacitat d’abstracció, de raonament lògic i i d’anàlisi “moral” no s’inicia en ferm fins la edat d’educació primària.  I així, com diu molt bé el petit savi, “és mentida” perquè està buit.

Jo també els explicaria que per a mi, demanar perdó, més que un “no ho faré més” és interessar-se per l’altre, manifestar que et sap greu haver-lo perjudicat. Quan algú ensopega amb tu pel carrer agraeixes que s’excusi, i com que no us coneixeu, saps que no es repetirà,  i és un tràmit social que esperes més actiu i implicat si de l’empenta t’ha encastat contra un arbre!

Cal per això practicar el demanar perdó  i el “no ho faré més”, com una habilitat encara que sigui social, necessària per a la convivència entre les persones, com el si us plau, el gràcies, el Bon dia, la Bona nit, l’adéu i el Bon profit!

I el més important per a que vagin integrant-ho, més que aportar molta reflexió, és practicar amb l’ exemple. I és quan els demanem perdó, (per coses més importants que les socials), que els podem explicar què sentim, i perquè necessitem el seu perdó.

Perquè el perdó es demana, que te’l  concedeixin, depèn del perjudicat i de la seva generositat, també.

Un cartell d’hàbits al lavabo

“T´adjunto la fitxa que tenim a casa penjada al lavabo per no despistar-nos (8 i 4 a) de totes les coses que hem de fer al matí abans de sortir de casa ben macos….potser a algun company del grup li pot servir…”

“Amb el que vàreu parlar a la darrera sessió nosaltres també hem fet una petita graella perquè el nostre (4a) adquireixi els hàbits diaris sense haver-li d’estar recordant constantment.

El full és a dins d’una funda de plàstic i ell marca les creus amb un retolador de pissarra blanca, així després s’esborra i es torna a començar.

De moment, s’ho ha pres com un joc, que és del que es tracta, i ho segueix força bé.”

 

La vostra companya ha enviat el cartell que ens explicava l’altre dia.

Li serveix per a que els seus fills segueixin el fil per ells mateixos del què toca fer per “posar-se maco”.

Ha baixat imatges d’internet i ha imprès un document amb: 1. Raspall i pasta de dents, 2. rentar-se la cara, 3. pentinar-se, 4. crema de protecció solar 5. colònia

Ha passat del: fes això!, fes allò!, ja has fet això?, ja has fet allò?

Al: Per on aneu? Què bé! ja nomes et queda una cosa!

A més, afavoreix l’autonomia dels petits, la seva capacitat d’organitzar-se, la seva seguretat, i redueix la pressió i així, la resistència.

I en compartir les seves experiències ens fan més rics a tots plegats!

A casa, però, és més rondinaire, tossuda i cridanera

La meva filla de (3 a. i mig)  a l’escola i a fora de casa és agradable, participativa i li encanta estar amb gent. És també una mica vergonyosa, però no porta mai problemes. A casa, però, és més rondinaire, tossuda i cridanera. Últimament això ha anat a més, de tal manera que cada dia a l’hora d’anar a dormir no vol fer res del que toca (pipí, rentar dents i posar el pijama), s’escapa corrents, es tira per terra, tira coces, ens pica, mossega la roba… Ja fa temps que hem comprovat que amb crits i amenaces la situació empitjora, o sigui que intentem mantenir la calma, però és inevitable forcejar amb ella per fer-li fer les coses. Un cop al llit, s’aixeca una i altra vegada. Disfruta  fent-nos enfadar. I de vegades perdem els nervis.

Tot això ens amoïna i ens fa patir que no tingui algun problema. Què podem fer? Creieu que hem de buscar ajuda professional? O hem de mirar de treure-li importància i deixar que passi la mala temporada?

La nostra mainada, com nosaltres mateixos, trenquem les barreres de la “cara social” a casa, allà és on mostrem totes les nostres cares, sense tanta contenció. Som així els humans, i és un bon senyal  que a l’escola i fora de casa sigui agradable i sociable, vol dir que està adquirint les capacitats de relacionar-se amb el seu entorn de manera adequada.  I a casa expressa la seva frustració com li surt, sense barreres, però de ben segur sense malícia.

Pensar que gaudeix fent enfadar al pare o la mare no ho veig  gaire encertat. Primer, per que ens instal·la en la malfiança quan la mirem, quan comencen els conflictes, quan ens sentim impotents…  Segon perquè és un senyal de que potser no entenem que la criatura està desbordada, i entra en un cicle de conflicte que no li aporta satisfacció sinó malestar, se li desperten les inseguretats pel que fa al vincle afectiu segur i la protecció que els seus referents (la seva mare, el seu pare) li aporten. No és conscient de com comença el conflicte, tampoc ha après encara a sortir-ne d’ell.

I nosaltres, que veiem que el vespre s’està espatllant, potser ens posem nerviosos, pressionem, retraiem, ens queixem, acusem, cridem, entrem en guerres de poder… fem totes les actituds que confirmen a la criatura que alguna cosa s’està espatllant, que la seguretat està en qüestió, se li desperten les inseguretats… i ja tenim aquí el curtcircuit!. I la tensió va i torna, tots perdem habilitats i ens instal·lem allà on no voldríem.

I de vespre n’hi ha un cada dia, i cada dia fem les mateixes coses, això fa que sigui molt fàcil la repetició dels conflictes, la “programació” per part nostra i de la criatura cap a reproduir patrons que s’instal·len en el nostre subconscient, per habituals. I a fer los aparèixer sense adonar-nos, amb les nostres actituds i amb allò que per dins ens anem dient: “Ja hi tornem a ser, com cada dia…” “Avui aconseguirà que acabem com sempre…” “ Si ho arribo a saber…” “No ho aguanto més…”

Nosaltres així, i ella vés a saber! Potser massa cansada, amb tots els estímuls del dia per pair, segurament en plena etapa del “no”, i sense habilitats per entendre i manejar el que sent.

Sembla que us convé obrir finestres, deixar passar l’aire!

Al bloc hi ha moltes entrades que us ajudaran a concretar més, seguiu el fil, en seguim parlat.

https://orientarfamilies.wordpress.com/2011/01/25/no-se-com-fer-ho-per-a-que-es-porti-be/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/10/26/no-hi-ha-manera-es-posa-feta-una-fura-cridant-i-xisclant/

 

El nen ha de ser més autònom

La mestra del meu fill (4 anys) diu que el nen ha de ser més autònom, i que nosaltres l’hem d’ajudar, també, que no li he de fer les coses. Que s’ha d’anar espavilant, vaja!

Jo ja ho intento, i li dic que s’ha de fer les coses, i que ja s’està fent gran, però veig que encara no està preparat, no sap organitzar-se, encara perd molt de temps i s’oblida del que toca si no li recordo jo.

Cóm ho he de fer? He de deixar-lo sense dir-li res i ja s’espavilarà? L’estic sobre protegint? I si passo més d’ell, puc sentir que l’estic abandonant!

El nostre amor ens mou a garantir la seguretat i el benestar dels nostres cadells!

El que costa és cóm fer per deixar-los créixer, cóm situar-nos en aquell punt just en què acompanyem afavorint els progressos.

Però per a que hi hagi progressos, cal pràctica, repetició, assaig-error. Si jo li ho faig tot perquè ja ho sé fer, quan i cóm aprendrà el meu fill? Mirant? Deixant-se fer?

La vida d’un infant està plena de petits i grans reptes que ha d’assolir. El “jo solet” dels menuts es una primera finestra oberta a molts aprenentatges bàsics d’autonomia,  les capacitats ja adquirides i la seva curiositat  els mouen a l’acció.  Quan nosaltres no donem el temps i ens avancem a ajudar abans de que en demani ajuda anul·lem la iniciativa d’acció de l’altre. Donar temps requereix paciència i serenitat, però també confiança i amor respectuós.

Accions com cordar botons, cremalleres o sabates, per exemple, a més de ser bons hàbits d’autonomia, són bones per millorar la precisió i habilitats dels dits, treballen l’eix corporal i l’autopercepció del cos i els objectes, també la coordinació dels ulls i el gest, la percepció tàctil, la connexió dels dos hemisferis cerebrals…

i, molt important! La percepció que l’infant té d’ell mateix: “Ja sé fer una altra cosa” aporta satisfacció personal, que és una emoció constructiva de nous reptes i de la personalitat.

Deixant que l’infant s’enfronti a les petites dificultats de la seva vida quotidiana li permetem adaptar-se a un entorn que canvia constantment, desenvolupant les habilitats que necessita per fer-ho amb èxit. No l’estem abandonant, li donem permís per  avançar.

I per això  hem d’estar al seu costat quan ho necessiti, però per ajudar quan ho demani, quan el repte encara sigui difícil, i mostrant cóm fer per a una propera vegada,  confiant que ho aconseguirà, animant-lo a aconseguir-ho. Enviant missatges d’acceptació i estímul.

I sovint els missatges que més enviem son ordres i instruccions: “Fes allò, fes això”, “Fes-ho d’aquesta manera” “No facis això” “Fes-ho bé” “Vine aquí que t’ho faig” “Ja t’ho fa la mama, tresor”…  Potser podem provar oferint  oportunitats: menys ordres i recordatoris, menys anticipació, que podem substituir per l’ajuda mínima indispensable fins que ja no calgui.

Principi de la prevenció de dependències. No facis pels altres allò que ells poden fer per si mateix. ( Segona de les 7 lleis de la gestió ecològica de les relacions, Soler i Conangla: Ecologia Emocional)

Tinc la sensació que no estic prou per la meva filla

Treballo amb molta dedicació, i quan estic a casa hi ha tanta feina, que tinc la sensació que no estic prou per la meva filla. (3a)

Qualsevol criatura petita i no tan petita desitja que la seva mama o papa l’estimin i li aportin seguretat i reconeixement. També nosaltres desitgem acomplir el nostre rol de manera afectiva i efectiva, fer de mare o pare complert. L’afecte es rep i s’entrega en la convivència, per això requereix presència. Ens calen estones compartides per reforçar el vincle afectiu segur i mutu amb aquells que estimem.

Cóm sabrà la criatura que és prou estimada per integrar la seguretat? Cóm aprèn a estimar, una criatura? La resposta és clara, amb la vivència, amb la pràctica. No n’hi ha prou d’estimar, si l’altre no ho rep. I això requereix el seu temps.

Tot sovint sentim parlar de la qualitat del temps,  però no tenim mesures pel que fa a la quantitat. Però cada dia necessitem alimentar-nos, respirar… i també alimentar l’afecte, l’autoestima…

I pel que fa a la qualitat:

En la relació amb els nostres fills i filles parlem de connexió , de l’interès  mutu, la relació en present. La presència.

L’objectiu és ser-hi, quan s’hi és,  amb tots els sentits possibles, Amb el cos i en la tasca que toqui, però també amb el cap, amb la emoció, amb el gaudi de compartir la estona junts. Si no, la connexió és difícil…

Ho podem fer si mirem d’evitar tenir el cap en un altre lloc  i sabent que la pressa, els nervis, el mal humor, la queixa, les discussions,  els retrets, la ordre contínua…, els conflictes en general son amenaces per a aquesta connexió.

I tan se val el què fem, llavors. Jugar, aparellar mitjons, esmorzar o sopar plegades, escoltar música, compartir un conte, passar l’aspiradora, viatjar en cotxe o transport públic, passejar, conversar… Compartir estones, per ser qui som cadascú i saber qui som per a l’altre.

Un nen amb un nivell baix d’energia i poques ganes de menjar

Voldriem preguntar per un nen amb un nivell baix d’energia i poques ganes de menjar. El nen, (7a.) mai ha tingut gana. De petit va tenir molt problemes digestius, tenia molt restrenyiment i li va costar força el control de la caca. Quan va néixer la seva germaneta tenia 5 anys va recular força en aquest tema. Té un caràcter dolç i resultats acadèmics regulars. Físicament és molt primet i de talla molt més petita que la mitjana dels nens de la seva edat. La seva mare està preocupada perquè menja molt poc i es cansa força aviat quan juga. Qualsevol reflexió i/o consell serà benvingut!

Menjar és una activitat diària, vinculada a la supervivència i a la cura d’un mateix i dels altres, en la que la fisiologia i les relacions es vinculen estretament..

Set anys és molt de temps, deuen estar del tema menja -no menja/menjo -no menjo, fins la barretina! Estaria bé fer un recull d’allò que han intentat en aquest temps per a superar les dificultats!

Dieu que el nen és primet i de talla petita comparat amb els companys. Aquí es important la opinió de pediatria. També pel que fa al baix nivell d’energia. Tot i que l’aliment és un dels grans motors energètics, també és cert que una criatura sana té necessitat i disposició per a l’activitat, jugar, interessar-se, compartir, barallar-se…

Es important valorar com viu i interacciona el nen en els seus entorns naturals: a casa, però també a l’escola, extraescolars, si en fa, o quan està amb avis o familiars… està “baix de tonus” a tot arreu? Baix de tonus per a l’activitat física o baix de tonus en tot: Jugar, pensar, conversar, riure, ajudar, acceptar el que toca…?

No tenim barems que ens diguin com d’activa ha de ser una criatura, i l’activitat és molt més que l’exercici físic!: Hi ha mainada observadora, reflexiva, constructora, imaginativa… i n’hi ha que en semblen dues, de tant que es belluguen.

El motor energètic de cada persona  té les seves pròpies funcionalitats! I l’alimentació saludable és la seva font energètica, com també l’afecte, el contacte, l’estímul, la curiositat, el reconeixement i el benestar emocional.

I si no hi és, llavors si que hem de consultar!

A casa, però, també ens podem ocupar en habilitats de millora, potser…

Valorar els hàbits alimentaris i analitzar com implementar una dieta més adequada, per alimentar al nen de manera més substancial sense fatigar l’aparell digestiu. Una alimentació lleugera però energètica, eliminant tot allò que li pot entretenir l’estómac sense alimentar-lo de manera saludable. (valorar l’efecte dels sucres i les farines refinats, p.e.) Procurar horaris regulars, els cinc àpats i sense menjar entre hores.

Afavorir el seu descans, dormir les hores necessàries de manera adequada és una gran recàrrega d’energia!.

Valorar si està fent massa poc exercici, si s’activa poc. Potser no li convé fer una extraescolar d’esport, però si l’aire pur, caminar, bicicleta, excursions en família, jugar a la platja, recarregar-se de la vitalitat que la natura aporta… La natura recarrega de franc, i acostuma a rebre’ns amb els braços oberts. De tota la vida la mainada feia “canvi d’aires” per millorar la gana i recuperar-se de malalties…

I tant important com tot això és tenir cura de l’ambient afectiu i relacional familiar. El bon humor, l’afecte i el reconeixement que permeten créixer.

Després de tant temps encallats en un tema, sovint costa desfer-se’n dels hàbits adaptatius que hem anat adquirint per a sobreviure’n, potser nosaltres i els nostres fills haurem desenvolupat rols i actituds ja estereotipades en aquest conflicte. Potser caldrà “obrir finestres” i entra-hi aire nou, en la situació.

Canviar rutines i, sobretot, fer evolucionar el paper que cadascú hi juga, en el fet alimentari familiar. (Una criatura de 7 anys pot començar a cuinar, a planificar menús combinant una tria suggerida, pot entendre la piràmide dels aliments i el concepte de 5 al dia) Encara no és responsable d’ella mateixa, però si pot entendre que el que ella mengi és important per a ella, més que per la mare.