No hi ha manera, es posa feta una fura, cridant i xisclant…

“La nena, (2 anys i mig) té dos germans bessons de 4 mesos, cosa que podria explicar el seu comportament, però de fet ella ha estat sempre una nena amb molt de caràcter.
Ara NO vol anar a dormir, li diem que ha d’anar al llit i no hi ha manera, de fet, es posa feta una fura, cridant i xisclant, tirant tot el que té a l’habitació a terra, es despulla, fins i tot ahir ens va estirar el cable de la llum…. nostres amb bones maneres li deiem que ha de dormir però no ens escolta… vam estar 2 hores fins que es va adormir…. no sabem què fer, no sé si ens pots ajudar d’alguna manera o si hem de ser pacients i ja se li passarà….uff”

Molts infants tenen molt caràcter, les rebequeries son la seva manera d’alliberar la ràbia i la frustració. El recurs que tenen per fer-ho quan son tan petits.

Però el límit no el coneixen, fins a on poden arribar, els hi hem d’ensenyar nosaltres.

És normal que la vostra filla estigui enfadada (per dormir o per una altra cosa), i que us ho faci saber. Però ha de parar abans d’estirar el cable de la llum!

Però sou vosaltres que heu d’actuar, per a que ella pari a temps. Cóm?

• Entenent el moment evolutiu de la vostra filla, per a ressituar la vostra visió del conflicte i calmar pors i inseguretats.
• Prevenint sempre que es pugui, per a no desencadenar la situació de conflicte. No parlo de permissivitat: la fermesa constructiva sempre hi és present. Hi ha altres recursos. Però ara ja no podem prevenir, ja està liada!, Què fer?:

A vegades ens fem un embolic entre els consells que diuen que no se’ls ha de fer cas, quan tenen una “explosió”, i els límits del què és acceptable.

I ens costa molt dir:

1. “Prou, d’aquesta manera no!”. I reconèixer l’emoció, mantenir la fermesa i oferir consol, companyia o distracció.

Això és molt efectiu a l’inici de la rebequeria, fa que moltes es dissolguin en el no res abans d’esclatar.

Però si ja entrem en la fase intensa de la rebequeria, aquí els adults hem d’aportar serenitat. I si el que fa passa el límit de la seva integritat personal, de la de la seva família o de casa seva, hem d’actuar, l’hem de parar.

2. I si l’has de parar, l’agafes pels braços, la mires als ulls, li dius “Marta, Prou!” i l’agafes fort, si cal, i tu, mentrestant, respires fons i aportes serenitat al moment.

3. No calen paraules, en aquest moment. Sovint ens perdem raonant el que encara no poden entendre o no estan disposats a escoltar.

Oi que volem que pari? Doncs li diem, amb l’entonació de la veu, amb la mirada, amb el gest, amb el cos. I confiem en la seva capacitat per captar el missatge, que segur que la te.

4. Tornem al punt 1: Reconèixer l’emoció; Estàs enfadat però igualment….

Però amb una nena de dos anys, la distracció, el consol i el control de la situació son els recursos més efectius.

5. I si cal, aguantem els plors i aturem les actituds que passen el límit. Tornem al punt 1 i al punt 2.

6. I no allargueu vosaltres el conflicte amb càstigs, amenaces, retrets… Nosaltres tenim molta més memòria que ells. Ells ho viuen com a neguit inconcret afegit, que propicia inseguretats i nous conflictes.

7. Treballeu per la prevenció. Cerqueu informació i/o ajuda, si veieu que el conflicte a casa és diari i dura més d’allò raonable o suportable.