Es tanca en si mateix i ens diu que no tenim raó, es posa violent

Quan renyem o castiguem al meu fill (8a), ell es posa a la defensiva, orgullós, no baixa del burro, es tanca en si mateix i ens diu que no tenim raó, es posa violent, fins i tot ha foradat una porta, i no entra en raó.

Després li passa i com si res torna a ser el nen carinyós i atent. Tot i que li costa un esforç monumental demanar perdó a les persones que pot haver ofès. Em comença a preocupar que no sigui capaç d’assumir que ell també s’equivoca i que no passa res. Tots ens equivoquem , però sembla que a ell l’error el sobrepassa i no se com ajudar-lo.

 Em descrius una situació en què el teu fill perd el control de la seva ràbia. La ràbia té això, si la deixem créixer, si s’apodera de nosaltres, ens pot dur a equivocar les nostres actituds.

Dius que l’error el sobrepassa, admetre els errors no ens és fàcil. Requereix maduresa, objectivitat i una bona autoestima per saber-te valuós, malgrat el fracàs. I bon humor, per embolicar-ho.

Eines emocionals que durant tota la infantesa anem adquirint i desenvolupant, i que fonamenten la nostra personalitat d’adults. En parlarem una altre dia, perquè ara estic preocupada per la porta.

 Ja està reparada? Ell va ajudar a fer-ho? Ha pagat una part, ni que sigui simbòlica, de les despeses? (Això és assumir conseqüències) La porta trencada ens pot ajudar molt, doncs és un fet observable, evident, de l’error. No son apreciacions, es material.

Ens permet fer una reflexió en un altre moment, serena, objectiva, valorant els cóms i els perquès.

Una conversa d’aquest estil, però, no ha de centrar-se en la culpabilització: No m’agrada que facis això, Què t’has pensat?, Perquè ens maltractes, a nosaltres que t’ho donem tot? Ets un maleducat, així vas per mal camí, acabaràs sent un delinqüent, i altres.

Per avançar hem de mirar endavant, i per conèixer les emocions, hem de pensar en elles. I per a que el  nostre fill ho faci necessitem crear un clima de confiança i d’acceptació, si no volem despertar en ell el mateix recel que l’ha portat fins aquí.

El problema no és la porta. L’objectiu és que la situació no es repeteixi. Encarar-nos a la prevenció. El que ha passat, ja ha passat. L’únic sentit que té és que ens ajudi en la millora.

 Podem seure amb ell, parlar de què ens passa quan ens posem nerviosos, que podem fer i què no, quins recursos tenim nosaltres quan ens enrabiem, entrenar la serenitat.. És un bon moment per treure algún record d’infantesa… Quan jo m’enfadava, saps que em dèia, l’avi? … posar exemples de cóm les coses que fem, es poden girar en contra nostra.

Hem de poder parlar amb ell del què hi ha, del que ha passat, ha de saber que ens preocupa, perquè ens recorden les rebequeries d’un nen petit que encara no sap raonar.

I que l’estimem, de totes maneres, per que és el nostre fill, i perquè s’està fent gran, (a vegades nosaltres els tractem com nens petits massa temps), i perquè serà una gran persona, segur.

Un avís important, per acabar avui:

És diferent que el nostre fill un dia tingui una explosió violenta, o que en tingui tot sovint.

Si en té tot sovint, i en diferents situacions, ens ha de preocupar suficient com per a observar, analitzar com està la criatura a casa i a l’escola, però també com està el clima familiar, quines actituds o situacions (nostres i d’ell) afavoreixen que passi el que passa. I cercar ajuda, si no ens veiem amb cor de millorar-ho sols.

Aquesta entrada ha esta publicada en 6 a 10 anys, Conflictes, Gestió emocional. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s