El meu nen (7 a), a cole menja sol però a casa li hem de donar a la boca…

El meu nen (7 a), a cole menja sol però a casa li hem de donar a la boca o si no, fa 5 o 6 cullerades ell sol i com que ja mata el “cuquet” de la gana ja no vol continuar. No se si posar-me dura i que mengi només ell sol encara que després munti “pollos” perquè al cap de 1/2 hora ja torna tenir gana o seguir amb paciència fins que ell sol es decideixi. Hi ha qui diu que em pren el pèl però no se si és encertat plantar-li cara i que el menjar sigui una batalla campal o deixar que mengi “miquetes”, es que ja està molt prim.

Amb 7 anys, una criatura sana ha de ser ben capaç de menjar autònomament, sense que li donin el menjar a la boca. De fet, ho és, si a l’escola ho fa sol. Donar el menjar a la boca per sistema a una criatura d’aquesta edat és una demostració d’amor i protecció, però jo crec que desorientada, que no és proporcionada a les seves potencialitats i necessitats.

La complexió física de cada criatura és diferent, n’hi ha d’ufanosos (alguns massa i tot), n’hi ha de prims, però forts, actius i sans. Si hi ha un risc per la seva salut, és el pediatra qui ho ha de veure, perquè les nostres mirades, amoroses i sobre-protectores, son sovint més preocupades que objectives. I condicionen la nostra manera de fer amb ells. Els estimem tant, ens preocupem tant, que no tenim confiança en que estan aprenent el camí de la seva autonomia personal.

És important que el pares i les mares permetem créixer la mainada, li deixem l’espai per a ser autònoms per a demostrar-nos i demostrar-se a ells mateixos que son capaços, que es fan grans. Aquesta és una font bàsica de la seva autoestima.

I l’altre cosa és la nostra “por als pollos”, que ens fa prendre actituds d’evitació, de no afrontar els problemes i aquests es consoliden. Sovint, per evitar un “pollo”, pare i mare acabem obrint una “polleria”. És cert que els conflictes mal portats criden a altres conflictes, però la evitació per por dels conflictes no els elimina, en tot cas els diversifica.

Jo valoraria si és posar-te dura, el que has de fer, no és una qüestió de duresa, sino de coherència, de fermesa. Establir uns horaris amb ell, fonamentats en menjar 5 vegades al dia, sense extres. Fugir de les amenaces i d’actuar “per sorpresa” (és una de les coses que fem per “evitar pollos” i que crea ufanosos “galls del Prat”).

Quan estem acostumats a funcionar d’una determinada manera, entre tots hem de canviar-la. Amb set anys, podem informar de les decisions preses i mantenir-les. No en el moment del menjar, això requereix una conversa solemne i positiva. Sense retrets, manifestant la confiança de que sabem que ell ho pot fer, que tots us acostumareu als nous hàbits i horaris, i d’aquesta manera, sense forçar, anirà gaudint i repetint dels plats que més li agraden i acceptant els que li fan més mandra.

 Aprendre a cuinar per a ell i per a els altres també es una bona manera de descobrir els plaers de menjar, que son nutritius i també personals i socials.

Quan se’ns instal·la a taula la preocupació per l’alimentació dels els nostres fills, menjar i sobretaula es converteixen en una prova per a la paciència, la serenitat i el bon humor de tots. I això si que afavoreix els “pollos” a tota hora i per diferents motius.

Tot i que estan pensades per mainada més petita, penso que llegir aquestes entrades, et pot ajudar:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/10/24/els-nens-quan-tenen-gana-mengen/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/10/20/per-que-ha-de-mastegar-si-ell-tot-ho-vol-triturat/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/10/11/ja-creixeras-dema/ https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/10/05/menjar-sense-mirar-la-tele/

Aquesta entrada ha esta publicada en 3 a 5 anys, 6 a 10 anys, Conflictes, Hàbits. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El meu nen (7 a), a cole menja sol però a casa li hem de donar a la boca…

  1. Xènia ha dit:

    En la línia d’això q has comentat, explicaré una vivència personal com a criatura. Jo de petita era bastant, diguem-ne complicada, a l’hora de menjar. A casa hi havia una norma, si no teníem gana, podíem deixar part del menjar, però llavors fins les 5, hora del berenar a casa, no es podia menjar res. Ara com a adulta crec q és un bon sistema, ja q la decisió acabava sent meva, o menjava llavors o ho deixava i a passar “gana” fins les 5. Recordo més d’un dia, pendent del rellotge… jaja Jo penso q tb és important q les proporcions siguin adequades i q els petits (o potser ja no tan petits) puguin triar la quantitat que volen per la gana q tenen, a vegades els grans som una mica massa optimistes!

    • annamaresipares ha dit:

      Merci Xènia, per participar amb la teva experiència, que afegeix arguments al que haviem dit.
      La estratègia que aplicaven a casa teva permetia treure pressió al “pols relacional” del moment del menjar perquè actituds i consequències ja eren conegudes d’abans i, com dius tu, la decisió era teva, dins d’un joc amb les normes clares.
      Molt millor això que càstigs, amenaces, promeses, premis i nervis i mal rotllo!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s