Al final del camí podrem fer un ram ben gros.

 En aquestes estonetes de camí que compartim plegades, la meva família ja ha començat a collir alguna floreta. Comencem a recollir les joguines “solets”, jo només intento fer de municipal allà mig de l’escampadissa… estic segura que al final del camí, amb els teus consells i els de les companyes, podrem fer un ram ben gros.

 No hi ha paraules, els grups d’aquest curs de les Escoles de Pares i Mares sou dinàmics, estimulants, variats i plens de gent fantàstica. Merci a totes i tots per ser-hi!

Aquesta entrada ha esta publicada en 0 a 3 anys, 11 a 13 anys, 13 a16 anys, 3 a 5 anys, 6 a 10 anys, Comunicació, Gestió emocional. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Al final del camí podrem fer un ram ben gros.

  1. Cristina ha dit:

    Bon dia Anna,
    Tinc dues filles de 2 i 5 anys. La de 5 sempre ha sigut una nena extravertida i bonísima que no ha donat cap problema. Fa un temps que em procupa perquè ha començat a dir-me constantment que m’estima moltíssim, a fer-me petons i abraçades i a no voler separar-se de mi en cap moment. Fins i tot m’ha demanat en vàries ocasions que no volia que em morís i que volia estar tota la vida amb mi fins que ella es morís i així anar-se amb mi al cel. La veritat és que en sentir-ho em vaig quedar sense alè però vaig pensar que havia sentit alguna cosa a l’escola, doncs era un tema que a casa no havíem parlat. Però es va començar a repetir moltíssim. A més a més, a l’escola va començar a queixar-se de la panxa molt sovint i al final la mestra es va adonar que no era ben bé un dolor físic, ja que un dia es va posar a plorar molt i en preguntar-li que li passava va dir unicament que estimava molt a la mama. La mestra de seguida em va posar en alerta i vam tractar el tema. Ella em va confirmar que el tema de la mort s’havia tractat a classe degut a que alguns nens havien tingut alguna experiència d’algun familiar proper. I em va recomanar tractar el tema amb ella associant la mort amb persones grans, però la veritat no sé que fer.

    • annamaresipares ha dit:

      És probable que la teva filla estigui vivint una “primera crisi de maduresa”, Moltes criaures, en aquesta edat, combinen la informació que ja processen amb el Món ideal i fantasiós de la primera infantesa, Tenen un peu a cada lloc, barregen la por a allò desconegut amb la necessitat de seguretat de les seves necessitats primàries. I la seva necessitat primària és la supervivència, però personalitzada en el seu referent de seguretat afectiva i efectiva: La mama, en la majoria dels casos.
      I manifesten aquesta necessitat de seguretat, de saber que “tot està bé”. Si quan fan les seves demandes, això t’angoixa a tu, entreu en la espiral de l’ansietat: tu alimentes la seva, ella alimenta la teva, i el tema es torna més important del que era abans d’iniciar la conversa.
      Per això et diria: Respon el mateix que segurament ja respons, però entrena’t a situar el patiment en el seu espai real: la mort és una hipòtesi certa, que hem de compartir com a invitable, però, segurament, llunyanya. No cal patir-hi, normalment,, la vida ja ens informarà. Però si ens preocupa molt, mentrestant, no gaudim la vida. I això és una estafa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s