Fins i tot m’ha dit en vàries ocasions que no volia que em morís

Fa un temps que em preocupa la nena (5a) perquè ha començat a dir-me constantment que m’estima moltíssim, a fer-me petons i abraçades i a no voler separar-se de mi en cap moment. Fins i tot m’ha dit en vàries ocasions que no volia que em morís i que volia estar tota la vida amb mi fins que ella es morís i així anar-se amb mi al cel. La veritat és que en sentir-ho em vaig quedar sense alè però vaig pensar que havia sentit alguna cosa a l’escola, doncs era un tema que a casa no havíem parlat. Però es va començar a repetir moltíssim. A més a més, a l’escola va començar a queixar-se de la panxa molt sovint i al final la mestra es va adonar que no era ben bé un dolor físic, ja que un dia es va posar a plorar molt i en preguntar-li que li passava va dir únicament que estimava molt a la mama. La mestra de seguida em va posar en alerta i vam tractar el tema. Ella em va confirmar que el tema de la mort s’havia tractat a classe degut a que alguns nens havien tingut alguna experiència d’algun familiar proper. I em va recomanar tractar el tema amb ella associant la mort amb persones grans, però la veritat no sé que fer.

 És probable que la teva filla estigui vivint una “primera crisi de maduresa”, Moltes criatures, en aquesta edat, combinen la informació que ja processen amb el Món ideal i fantasiós de la primera infantesa, Tenen un peu a cada lloc, barregen la por a allò desconegut amb la necessitat de seguretat de les seves necessitats primàries. I la seva necessitat primària és la supervivència, però personalitzada en el seu referent de seguretat afectiva i efectiva: La mama, en la majoria dels casos.
I manifesten aquesta necessitat de seguretat, de saber que “tot està bé”.  

Si quan fan les seves demandes, això t’angoixa a tu, entreu en la espiral de l’ansietat: tu alimentes la seva, ella alimenta la teva, i el tema es torna més important del que era abans d’iniciar la conversa.
Per això et diria: Respon el mateix que segurament ja respons, però entrena’t a situar el patiment en el seu espai real: la mort és una hipòtesi certa, que hem de compartir com a inevitable, però segurament, llunyana. No cal patir-hi normalment, la vida ja ens informarà.

Però si ens preocupa molt, mentrestant, no gaudim la vida. I això és una estafa!

Aquesta entrada ha esta publicada en 11 a 13 anys, 6 a 10 anys, Comunicació, Gestió emocional. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s