La vida és plena de petits dols, petites morts, petites decepcions que cal gestionar.
Ara és un d’aquest moments: un petit dol per una expectativa de fill no complerta, per un excés de confiança, per haver donar massa corda a l’estel que ha volat alt però ha caigut de cap; i un dol per una expectativa creada vers l’altre, vers una relació.
Cadascú ha de trobar els seus rituals per a processar aquestes petites morts de la vida, escriure, plorar, passejar, córrer. …
Sovint pensem que ja està fet, que ja no hem de fer aquest placatge, ens ho diem també perquè ja ens va bé, perquè ens ho volem creure, perquè com a pares i mares, volem recuperar aquell espai personal que teníem per fer quelcom i que com que ja son grans, no cal que hi estiguem sempre presents…. i resulta que no, …
I aleshores t’envaeixen dos grans emocions: la culpa …. i la por. La por de si serà capaç, la por de si hi tornarà, la por que no sigui un home o una dona de profit, la por que es perdi pels senderis del facilisme, o de la necessitat d’aparentar o de tenir …
Cal cuidar aquesta emoció, respirar profund i en el meu cas, creure amb el principi de bondat : “ la gent fa les coses el millor que sap i el millor que pot; actuem com actuem perquè creiem que en un moment donat és la millor opció, si no ho fem diferent és perquè no en sabem o no podem” i pensar que som amos del nostre futur, i fer confiança, fer confiança amb l’altre i recordar el conte de l’Antonhy de Mello… “que quan em van acceptar com era… aleshores vaig poder canviar”.
http://www.contameuncuento.com.ar/2010/07/no-cambies.html
http://www.goear.com/listen/7c48370/por-una-jarra-de-vino-cuentos
A vegades el dol pel fill que voldries, o per un projecte, o per una relació passa per un excés de confiança, per creure que la relació estava configurada en una relació simètrica, en una expectativa no realitsta, … creure que realment interessava allò que feies o que deies, que erets viscut com a positiu… i de cop caus a terra i t’adones que no havies entès bé les regles de joc, que has badat, que has tingut un excés de confiança, que has cregut, il·lús!, que podies pensar que això et donava alguna dret a fer una crítica, a valorar quelcom com a millorable, a qüestionar un decisió,… i és que les regles del joc , badoc com “erets”, consistien en “ o estar amb mi, o contra mi”. A vegades no paga la pena lluitar per allò que creus que és raonable, o per que creus que tu tens la raó. No paga la pena perquè hi ha massa coses en joc com per arriscar-te a satisfer el teu orgull o el teu posicionament. Senzillmanet no paga la pena.
A vegades el dol és per un company, per algú per a qui tu creies que la relació era prou significativa, i que si hi havia alguna dissonància d’opinions o de fets, la relació era prou important per intentar afrontar-la de manera directe, intentant no pas comprendre, perquè hi ha coses que fem, que fan que ni les entendrem ni les comprendrem, ni tenim perquè fer-ho, però si expressant,” m’ha dolgut el que has fet”, però sense que això qüestioni el vincle, el desig de seguir units.
Com diem sovint, l’important no sempre és el que passa, sinó el que fas amb el que passa… i no deixar-se endur per la por i la desconfiança.
Orientar famílies: prevenir conflictes 
Genial.