Tinc la sensació de que el més important es aconseguir els objectius fixats d’aprenentatge

A l’escola de grans, el nostre fill (3a) està content i feliç. Si més no, això és el que a nosaltres ens sembla. Tot bé fins que divendres passat ens arriba el 1r informe de la mestra i de la monitora de menjador. Aquest  informe em va deixar sobtada. No semblava que parléssin del nostre fill. L’informe que rebia de l’escola bressol l’any passat només feia que parlar dels punts forts que calia potenciar, tot i que també es comentava, de passada, algun aspecte que potser es podia millorar. En l’informe actual es parla del nen, que encara no té 4 anys, amb termes que em semblen més propis de primària avançada: ritme de treball, atenció, normes de classe, interès en els aprenentatges, etc. Cal dir que altres items que s’inclouen els trobo prou encertats, és clar!

En definitiva, tinc la sensació de que fins ara el meu fill evolucionava, a marxes forçades, a través d’un mètode basat en la flexibilitat, la cura de les emocions, el tracte com a individu únic, de l’aprendre a través de tocar, fer, jugar. Ara tinc la sensació de que el més important es aconseguir els objectius fixats d’aprenentatge, seguir un ordre, atendre les normes, deixar la cadira ben posada … . Uff!!!, és aquest el sistema d’enseyament més adequat per fer nens i nenes creatives, innovadores, amb obertura de ment?. I les emocions?, i la potenciació del talent que cada nen i nena porta dins?. No crec que la cosa vagi pel terreny de “cafè per a tots”, especialment en l’ensenyament.

Suposo que es tracta de que tot allò que no troba a l’escola, ho trobi a casa i a les activitats que organitzem a través de la família. Però, el sistema educatiu no hauria de ser més curós amb l’etapa infantil?. No és massa arriscat pretendre que un nen de 3 anys es faci gran de cop?

Aquest comentari tan ric i reflexiu em toca molt de prop, perquè he sigut mestra d’Educació Infantil molt anys. I estic d’acord amb molt del que dius, jo i moltes parvulistes que conec.

Però també et dic una cosa:

No et fixis només en l’informe, parla amb la mestra, coneix-la.

Mira què hi ha penjat a les parets de la classe, quines oportunitats de joc i descoberta tenen, cóm mira la mestra als alumnes, cóm miren els alumnes a la mestra,  com el teu fill t’explica les fitxes o treballs que fa, canta cançons, ha après jocs, rodolins, contes? Cóm te’n parla, de la senyoreta? Cóm en parla la senyoreta, d’ell, del grup?

Els informes poden ser una tria de frases més o menys estereotipades que no fan justícia ni amb la vida de la classe ni amb la vida que el nostre fill hi fa. I menys, a P-3!

I és cert que una criatura no creix quan l’estires. El que cal és aportar-li dia a dia l’estímul, la ocasió,  el suport i el reconeixement i la llibertat per fer-ho.

I això es fa a casa i a la escola. I reivindico la feina de moltíssims parvularis que conec de prop i miro amb ulls de professional.

Dius que el vostre fill està content i feliç, això és molt més informatiu que un paper!

El treball a parvulari permet, si la quantitat d’alumnes i la viabilitat del grup és raonable, fer una feina estimulant, divertida i que ofereix moltes vivències a la mainada en el sentit de les teves expectatives!  (també et dic, però, que amb un cert ordre, en un col·lectiu com aquest, és imprescindible!) I pel que fa a les emocions, quasi tots parvularis fa anys que les inclouen en la seva programació.

El problema que tenen les emocions és que requereixen pràctica i observació per a conèixer-les i anys de maduració per entendre-les una mica més. I per descobrir un munt d’habilitats que permeten gestionar-les i viure-les en positiu. I aquestes habilitats moltes mestres, molts pares i moltes mares les hem d’anar descobrint d’adults, perquè ningú ens les va ensenyar quan érem criatures.

 

I millor si a casa no fem tot allò que ens sembla que no troba a l’escola, podem fer allò que creiem que hem de fer, allò que ens agrada compartir, allò que s’ha de fer, allò que ens vé de gust fer,

Poden fer allò mateix que faríem, encara que ens semblés que a l’escola ho fan exactament al nostre gust. Si no és imprescindible, no cal anar a la contra, sempre és millor anar a favor!

Aquesta entrada ha esta publicada en 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, Gestió emocional, Hàbits. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Tinc la sensació de que el més important es aconseguir els objectius fixats d’aprenentatge

  1. magartstudio ha dit:

    Hola,
    Aquest tema és un tema molt delicat. Com indica l’Anna jo no faria gens de cas d’un informe que són simples frases i avaluacions d’una persona que s’hauria de conéixer quin criteri té, quina forma de pensar i de valorar. Molt important això, ja que en molts casos són simples projeccions i a partir d’aquí podrien estar marcant als nostres fills, sense realment haver profunditzat. La gran majoria de les vegades es belluguen segons uns estereotips com per exemple:
    – Es belluga molt i trenca les coses. És un nen entremaliat. –> I perquè no pensar que és un nen inquiet que té ganes de conèixer més?
    – Agafa tot el que pot, i no para de fer soroll. –> Sorroll o té ganes d’experimentar amb la música?
    – No menja tot el que li posem? –> tots tenim els nostres gustos, que siguin petits no vol dir que no sàpiguin apreciar què els agrada i què no. I no em refereixo als caramels ni menjar “basura”.
    Com això molts i molts conceptes que si ens posem a pensar, quina part hi ha dels conceptes preestablerts i del que s’ha de pensar, i quina de conéixer realment al nen?

    Vull afegir un paràgraf de l’autora de “Vivir sin cole”, Núria Aragon Castro:
    “El colegio se me antoja más como un medio de control que de impartir conocimiento. Castra y coarta apagando la energía del niño, reprimiéndolo, enfriándolo. El colegio enseña a ser sumiso. El estado de sumisión es la situación típica creadora de la enfermedad. Cuando vivimos un estado de sumisión, nuestro cuerpo segrega gran cantidad de cortisol y otras hormonas cuyo efecto prolongado crea una especie de “suicidio fisiológico”.

    Sento discrepar amb l’últim comentari que és millor anar a favor. A favor de qui, del teu fill o de la institució? quina és l’actitud que s’ha de prendre quan un/a mestre/a no coneix realment a un nen i es limita a fer informes, i possiblement no s’han molestat abans de fer-ho, en parlar primerament amb el pare o mare?

    Com deia Charles Dickens : “Cada fracàs ensenya a l’home alguna cosa que necessitava aprendre”. Davant d’un mal resultat hi ha tendència a veure només una part, però jo em questionaria¨
    – Quines són les normes de classe?
    – Si el nen no mostra interès en alguna cosa, realment ho fan entretingut i arriba a tothom? és evident que no.
    – Ritmes de treball. Som tots iguals? hem de treballar tots de la mateixa forma?
    – Atenció. És realment interesant allò que s’ofereix al nen? i perquè el nen ha de tenir interès en una materia o en una altra? en tenim tots per tot?

    Perdoneu per la parrafada.

    Bona setmana

  2. Xènia ha dit:

    Jo sóc professora de secundària (amb experiència a infantil també) i estic d’acord amb les dues aportacions. Crec que un informe no ens pot servir per valorar com es treballa a classe sense conèixer de primera mà com es fa. A vegades aquests informes es fan pensant el que voldran els pares, i no oblidem que molts pares, sense tenir cap mena de formació pedagògica, són els més saberuts en aquests temes i els més exigents, i això crea molta pressió als professionals. Per altra banda, així com l’informe pot ser el reflexe de les expectatives dels pares, també pot ser un reflex de com veuen l’educació les mestres, i quan els pares no estem d’acord amb aquest punt de vista, què passa? què ho podem fer? I aquesta és una pregunta que darrerament em faig constanment com a mare, ja que d’aquí poc el meu fill entrarà en edat escolaritzable i em fa por el que comenta MagArt, i amb qui estic d’acord, que l’escola es converteix en una forma de submissió. I ho dic, perquè ho veig cada dia a secundària, els alumnes estan tan moldejats al model educacional tradicional que no són capaços d’utilitzar la imaginació, els costa trencar dinàmiques perjudicials que han anat agafant al llarg de l’escolarització, i això és molt dur. Només els preocupa com s’arriba al 5, no com s’aprèn, ni si estan aprenent, i aquí és quan un s’adona que el model educatiu que tenim no funciona. Està ple de lleis amb bones intencions i paraules boniques, però a la pràctica tot desapareix… Bé, perdoneu per la divagació… és que és un tema al qual he donat moltes voltes com a professional i com a mare…

  3. Laura R. ha dit:

    Hola tots i totes!,

    M’encanta el debat que s’està seguint i, com que vaig ser la iniciadora, us volia explicar que després de rebre l’informe que ens va sobtar i desorientar, la cosa es va anar resituant. En part, gràcies a les vostres aportacions, però especialment perquè vam aprofundir amb la mestra, en una trobada.

    Tot plegat em fa pensar que és bo que escola i família interactuin al màxim, que es crein estratègies individuals, perquè cada nen/nena desenvolupi els talents en els que destaca, i també es facin esforços per treballar els punts febles que es vagin detectant, sense obsessionar-se, però. Estid d’acord en que no tots els nens i nenes són iguals i, per tant, la manera d’aprendre tampoc pot ser-ho.

    Penso que el nostre sistema educatiu no és el millor que podríem tenir, per això encara és més important que col·laborem escola i família, implicant-nos, i dedicant temps i sobretot imaginació a l’hora d’educar.

    Seria fantàstic que el repte, per tots, fos que cada nen/nena aprengui disfrutant, pel simple objectiu final d’aprendre.

    Una abraçada.

    • annamaresipares ha dit:

      M’alegra, Laura que tot s’hagi ressituat, i que haguem estat encertades en la visió. Et parlava des de la meva experiència de mestra, a vegades costa trobar el to de la relació, amb algunes famílies i aquesta dificultat condiciona la cooperació.
      Per això, MagArt, penso,( i deia si no és imprescindible,) que és millor anar a favor. A favor de la vivència i l’aprenentatge del seu fill, naturalment. Pares i mestra o mestre han de fer equip amb aquest mateix objectiu, i la institució ha d’aportar la estructura i la cobertura per a que tot això sigui possible. Que no és tan fàcil? Segur, i depèn d’infinites variables. Però hi ha moltes mestres i molts mestres intentant remar a favor, també. Gent que entén l’exercici del magisteri d’una manera molt humana. El problema es que a vegades sembla que han de bellugar un creuer amb rems de piragua, i algun, trencat. La criatura sempre en sortirà beneficiada, si la família i la mestra no rivalitzen, si no que cooperen. Perquè una cosa és la institució, i l’altra, els que convivim en el dia a dia amb la canalla.
      I la Xènia viu un dubte que expressen altres famílies que conec. Si no estem d’acord amb la manera de veure la educació de la mestra, què passa? Què podem fer? Doncs també és un tema amb variables. Hi ha famílies que han optat per la educació en família, fora de la estructura del sistema educatiu. Es pot fer, i penso que és una experiència apassionant per a aquelles mares i/o pares que poden adquirir un compromís tan intens i constant. Però no totes las famílies el poden assumir, por diferents motius. I llavors tornem al dubte:
      I és un dubte comprensible: el benestar i l’aprenentatge de la nostra mainada ens mou. I la mesura del benestar en tots els aspectes de la criatura ens dirà si estem en una situació de remar amb o remar contra a. Però si arribem a remar contra, ha d’estar l’últim recurs, millor primer treballar per remar amb.
      Igual que dins la nostra família, la manca de confiança i la crítica sense escolta activa provoca oposició frontal que no acostuma a ser constructiva. És ben cert que és en els punts forts que podem recolzar-nos per tirar endavant!
      Ara, que tenim una gran sort, i és que és la família la que aporta els models i les vivències més significatives que conformen gran part dels trets de personalitat dels nostres fills o filles, així que, en el grau que cada família pugui assumir, tots i totes hi tenim molt a fer!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s