Quan hem de marxar plora i no sabem com convèncer-la per a què ho entengui

Tinc una nena de (4a.) que va a l’escola i una altra (2a.) que va a la llar d’infants. El seu pare i jo treballem i una senyora de confiança ve a casa al matí per portar-les a escola, allà es queden a dinar. Després les recull un de nosaltres i hi estem tota la tarda. La petita no diu res, però la gran ha començat a dir-nos, (a mi, sobretot) que no anem a treballar i que ens quedem amb elles.

Quan hem de marxar plora i no sabem com convèncer-la per a què ho entengui. Es queda plorant gairebé tots els dies. Després se li passa, ens diuen que arriba normal a l’escola. No sabem molt bé com fer-li entendre que tenim unes obligacions, i que també ho és anar a treballar per a que elles estiguin bé. I a mi m’agrada la meva feina, no estic preparada ni puc renunciar-hi. També han d’entendre les necessitats de la mare, no?
Dius que vols convèncer a la teva filla per a què comprengui les teves necessitats. Ella està practicant, per a poder-ho fer.

En aquesta edat, mentre accepta o es rebel·la i viu les diferents situacions, observa i va creant la seva pròpia “estructura de comprensió” que li servirà després per desxifrar la vida.

Però encara falta temps. Les vostres filles són molt petites i, més que res,  funcionen des del món emocional, la intuïció i la percepció, la expressió… les eines que ja tenen operatives de naixement, més tot el que ja han après.

Encara no “entenen les coses” les senten. I la gran us està mostrant com s’està sentint.

I ho demostra en el moment de la separació, per què per a ella és una “situació de crisi” en la que manifesta la seva ansietat. I nosaltres també podem viure aquesta situació com “de crisi”: No ens agrada, ens sap greu que pateixi, potser també ens exaspera una mica: Per què m’ho fa tan difícil?…

Provem de convèncer, de tranquil·litzar-la, i nosaltres estem nervioses: per ella, per nosaltres per què fem tard a la feina… i el dolorós comiat es va fent etern i dramàtic. I diari.

Que sigui diari té un perill: que es pot convertir en un costum.

Ella reclama atenció en el moment que no n’hi podem donar. I si això és inevitable, així serà.

Però podem prevenir aportant més atenció en positiu en tots els altres moments que si que hi podem estar. Compartint hàbits, i jocs amb una mama o un papa que estan per ella, receptius, de bon humor, que comuniquen, que miren als ulls amb complicitat i afecte…

I el comiat del matí ha de ser curt, i si plora, no és el moment d’intentar explicar-li el que ja li hem dit, ni convèncer-la de res: abraçar-la. I parlant des del cor  podrem dir-li “sento la teva pena,  la mamà t’estima però ara ha d’anar a treballar, a tu t’agradaria que estiguéssim més temps juntes. I a mi també…”

I concloure’l amb alguna perspectiva en positiu ajuda a conformar-se: “Sort que aquesta tarda podrem estar juntes, i com que hi ha el papa li direm que es quedi amb la petita i tu m’ajudaràs a regar les plantes, que ja tenen set!”  Petó, abraçada i adéu!

La butxaca, la capsa o el sobre dels petons, en aquestes edats també ajuda:

“-Mira, et deixo uns quants petons (i es fan), en aquesta capseta, (o a la butxaca). Els guardem aquí i així els tindràs per tot el dia, i demà te’n posaré més. Serà el nostre tresor! Haurem de buscar una capseta per a que me’n posis tu a mi també, per endur-me la a la feina!”

I, com en molts altres moments, nosaltres hem d’aportar la serenitat que ella potser encara no té, la confiança en que tot  passarà, que la estem reforçant per a que accepti més bé la frustració que sent encara en el moment de la separació al matí.