He adoptat una nena que des que la tinc no es vol separar de mi

He adoptat una nena de 9 mesos ara fa un mes i mig, però des que la tinc no es vol separar de mi, quan m’hi separo una mica, comença a plorar. Quan algú la vol agafar ella s’enganxa a mi i plora, no vol anar amb ningú. M’han dit que la deixi plorar una estona i que no li faci cas però en comptes de cedir, el plor augmenta. ¿Què puc fer?

Quan una criatura adoptada s’incorpora a la seva família ha de viure un temps d’adaptació, ha de conèixer el nou entorn i les persones que li aportaran la seguretat necessària per sentir-se membre d’aquest grup. També els pares i mares acollidors passen una època d’adaptació a la nova situació, a la criatura que desconeixen i que van descobrint en les vivències de la vida diària. Per desenvolupar uns vincles afectius segurs, necessitem temps per a compartir afecte, confiança, complicitat.

Sovint desconeixem les vivències de la criatura d’abans de l’adopció, no sabem si s’ha sentit segura, acollida allà on ha estat, si ha pogut establir algun vincle afectiu en el seu entorn.

Si fos així, haurà tingut la oportunitat d’experimentar la seguretat que aporten uns braços i una atenció amorosa, vull dir que tindrà la vivència, la porta oberta per establir nous vincles amb les seves noves persones de referència.

Si mai l’ha tingut, hi ha una vivència nova que ha d’integrar:  la tranquil·litat que aporta viure la seguretat del “tot està bé”. Això també pot influir en el seu procés d’adaptació.

Però si realment tenia un vincle afectiu adequat establert amb algú amb l’adopció l’ha perdut, qui li aportava seguretat ja no hi és. I tot és diferent, han canviat l’entorn, les persones, els sorolls, les olors…

Ha de consolidar noves persones de referència afectiva, en qui pot confiar, qui garanteix la seva supervivència. (als 9 mesos som encara instintius, no valorem, no raonem).

És un bon senyal, que s’arrapi a la seva nova mare, (i tan nova: 1 mes i mig!), ja sap qui la protegeix i l’acompanya en la nova aventura. Reclama la seguretat que necessita i, quan la veu amenaçada per la separació, la reclama amb la seva eina bàsica de reclam: el plor. I la sofreix.

El seu procés d’adaptació i, en una criatura tan petita, la seva organització psicològica estan condicionats per la nostra capacitat de respondre a les seves necessitats, per que ella integri que el seu nou entorn és acollidor, amorós i sense abandó.

Ara està demanant estar amb tu per saber que tu no marxaràs. Aquesta necessitat la tenen fins i tot les criatures que no han viscut abandó. Ha d’estar plena de tu, per tenir “reserves”, quan t’allunyis. Un cop integri que tu marxes i després tornes,  podrà desenganxar-se de tu, però això requereix temps per madurar i aprendre, i afecte, paciència, serenitat i respecte, per la nostra part.

Un mes i  mig és molt poc temps, per a que totes dues esteu “plenes”, encara us esteu coneixent, es natural que ella encara no sigui capaç de deixar corda i acceptar la separació, t’ha de tocar, per saber que hi seràs. I tenint-te es va fent la imatge mental necessària, la estructura afectiva bàsica que li permetrà més endavant  deixar-te anar per recuperar-te després.

Aquesta entrada ha esta publicada en 0 a 3 anys, Gestió emocional, Relacions familiars. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s