Tinc la sensació que no estic prou per la meva filla

Treballo amb molta dedicació, i quan estic a casa hi ha tanta feina, que tinc la sensació que no estic prou per la meva filla. (3a)

Qualsevol criatura petita i no tan petita desitja que la seva mama o papa l’estimin i li aportin seguretat i reconeixement. També nosaltres desitgem acomplir el nostre rol de manera afectiva i efectiva, fer de mare o pare complert. L’afecte es rep i s’entrega en la convivència, per això requereix presència. Ens calen estones compartides per reforçar el vincle afectiu segur i mutu amb aquells que estimem.

Cóm sabrà la criatura que és prou estimada per integrar la seguretat? Cóm aprèn a estimar, una criatura? La resposta és clara, amb la vivència, amb la pràctica. No n’hi ha prou d’estimar, si l’altre no ho rep. I això requereix el seu temps.

Tot sovint sentim parlar de la qualitat del temps,  però no tenim mesures pel que fa a la quantitat. Però cada dia necessitem alimentar-nos, respirar… i també alimentar l’afecte, l’autoestima…

I pel que fa a la qualitat:

En la relació amb els nostres fills i filles parlem de connexió , de l’interès  mutu, la relació en present. La presència.

L’objectiu és ser-hi, quan s’hi és,  amb tots els sentits possibles, Amb el cos i en la tasca que toqui, però també amb el cap, amb la emoció, amb el gaudi de compartir la estona junts. Si no, la connexió és difícil…

Ho podem fer si mirem d’evitar tenir el cap en un altre lloc  i sabent que la pressa, els nervis, el mal humor, la queixa, les discussions,  els retrets, la ordre contínua…, els conflictes en general son amenaces per a aquesta connexió.

I tan se val el què fem, llavors. Jugar, aparellar mitjons, esmorzar o sopar plegades, escoltar música, compartir un conte, passar l’aspiradora, viatjar en cotxe o transport públic, passejar, conversar… Compartir estones, per ser qui som cadascú i saber qui som per a l’altre.