El nen ha de ser més autònom

La mestra del meu fill (4 anys) diu que el nen ha de ser més autònom, i que nosaltres l’hem d’ajudar, també, que no li he de fer les coses. Que s’ha d’anar espavilant, vaja!

Jo ja ho intento, i li dic que s’ha de fer les coses, i que ja s’està fent gran, però veig que encara no està preparat, no sap organitzar-se, encara perd molt de temps i s’oblida del que toca si no li recordo jo.

Cóm ho he de fer? He de deixar-lo sense dir-li res i ja s’espavilarà? L’estic sobre protegint? I si passo més d’ell, puc sentir que l’estic abandonant!

El nostre amor ens mou a garantir la seguretat i el benestar dels nostres cadells!

El que costa és cóm fer per deixar-los créixer, cóm situar-nos en aquell punt just en què acompanyem afavorint els progressos.

Però per a que hi hagi progressos, cal pràctica, repetició, assaig-error. Si jo li ho faig tot perquè ja ho sé fer, quan i cóm aprendrà el meu fill? Mirant? Deixant-se fer?

La vida d’un infant està plena de petits i grans reptes que ha d’assolir. El “jo solet” dels menuts es una primera finestra oberta a molts aprenentatges bàsics d’autonomia,  les capacitats ja adquirides i la seva curiositat  els mouen a l’acció.  Quan nosaltres no donem el temps i ens avancem a ajudar abans de que en demani ajuda anul·lem la iniciativa d’acció de l’altre. Donar temps requereix paciència i serenitat, però també confiança i amor respectuós.

Accions com cordar botons, cremalleres o sabates, per exemple, a més de ser bons hàbits d’autonomia, són bones per millorar la precisió i habilitats dels dits, treballen l’eix corporal i l’autopercepció del cos i els objectes, també la coordinació dels ulls i el gest, la percepció tàctil, la connexió dels dos hemisferis cerebrals…

i, molt important! La percepció que l’infant té d’ell mateix: “Ja sé fer una altra cosa” aporta satisfacció personal, que és una emoció constructiva de nous reptes i de la personalitat.

Deixant que l’infant s’enfronti a les petites dificultats de la seva vida quotidiana li permetem adaptar-se a un entorn que canvia constantment, desenvolupant les habilitats que necessita per fer-ho amb èxit. No l’estem abandonant, li donem permís per  avançar.

I per això  hem d’estar al seu costat quan ho necessiti, però per ajudar quan ho demani, quan el repte encara sigui difícil, i mostrant cóm fer per a una propera vegada,  confiant que ho aconseguirà, animant-lo a aconseguir-ho. Enviant missatges d’acceptació i estímul.

I sovint els missatges que més enviem son ordres i instruccions: “Fes allò, fes això”, “Fes-ho d’aquesta manera” “No facis això” “Fes-ho bé” “Vine aquí que t’ho faig” “Ja t’ho fa la mama, tresor”…  Potser podem provar oferint  oportunitats: menys ordres i recordatoris, menys anticipació, que podem substituir per l’ajuda mínima indispensable fins que ja no calgui.

Principi de la prevenció de dependències. No facis pels altres allò que ells poden fer per si mateix. ( Segona de les 7 lleis de la gestió ecològica de les relacions, Soler i Conangla: Ecologia Emocional)