Avui els he preguntat als bessons (6a) què volia dir “perdó”. I tots dos han dit “que no t’ho faré mai més”. la petita (4 a.) ha afegit : “ I també que no ploris més”
Un d’ells ha afegit: “Pro es mentida, oi mama?”. Li he preguntat què volia dir i diu “Doncs que vol dir això però és mentida, perquè ho tornem a fer”…
Li he contestat el que se m’ha acudit, què tenia raó però que no hauria de ser així… que com que les mentides no s’han de dir, quan diem perdó ho hauríem de dir de veritat i no tornar a fer la cosa perquè sabem que està malament, o una cosa així…
Demanar perdó també és una habilitat relacional: quan ho faig, la” tempesta” afluixa. Tot sovint però, en moltes criatures genera resistència: “no ho vull fer”. La seva capacitat de posar-se en el lloc de l’altre es minça, per a integrar el “mal” fet ni el propòsit d’esmena. Senzillament, encara no poden. Els neuro pediatres ens expliquen que la escorça cerebral es va conformant durant la primera infantesa, (si en voleu saber més, cerqueu plasticitat cerebral): la capacitat d’abstracció, de raonament lògic i i d’anàlisi “moral” no s’inicia en ferm fins la edat d’educació primària. I així, com diu molt bé el petit savi, “és mentida” perquè està buit.
Jo també els explicaria que per a mi, demanar perdó, més que un “no ho faré més” és interessar-se per l’altre, manifestar que et sap greu haver-lo perjudicat. Quan algú ensopega amb tu pel carrer agraeixes que s’excusi, i com que no us coneixeu, saps que no es repetirà, i és un tràmit social que esperes més actiu i implicat si de l’empenta t’ha encastat contra un arbre!
Cal per això practicar el demanar perdó i el “no ho faré més”, com una habilitat encara que sigui social, necessària per a la convivència entre les persones, com el si us plau, el gràcies, el Bon dia, la Bona nit, l’adéu i el Bon profit!
I el més important per a que vagin integrant-ho, més que aportar molta reflexió, és practicar amb l’ exemple. I és quan els demanem perdó, (per coses més importants que les socials), que els podem explicar què sentim, i perquè necessitem el seu perdó.
Perquè el perdó es demana, que te’l concedeixin, depèn del perjudicat i de la seva generositat, també.
Orientar famílies: prevenir conflictes 
Si senyora. Com tot el que passa amb el nens, no és important el que dius sinó el que fas. Petonàssssss.
En una sessió de la Carme Thió ens deia que el demanar perdó “em perdones?” no era benbé la manera, perquè es convertia en una demanda cap a l’altre. Aquest, el que ha estat “ferit” t’ha de donar o no el perdó. És com esperar l’absolució! (no sé si m’explico).