Tinc dues nenes, (4,5 a) i (2,5 a.) Fa força temps que tinc enrenou amb la gran cada matí per vestir.
Les rebequeries que fa són perquè vol triar la roba, o potser diu que les sabates li van petites, o que els pantalons li fan arrugues, o vol vestir-se amb roba de la seva germana.
Si un dia hem anat bé amb la roba, el problema arriba alhora de pentinar, que si no li faig la cua forta, que si li cau el serrell, vol la cua més amunt….
Moltes vegades cedeixo i acabo fent el que em diu, ja que a les 9:00 tots hem de ser a l’escola i a la feina.
A l’escola, amb els amics, o en altres àmbits, sembla la nena perfecte sembla quan em parlen d’ella els adjectius que em diuen són: Generosa, creativa, divertida, alegre, no conflictiva, ajuda els altres, riallera,
Sí que és així i moltes estones amb ella són genials, li agrada molt dibuixar i ho fem molt juntes.
La relació amb la seva germana, sempre ha tingut molts gelos, fins i tot hi ha dies que es vol posar roba d’ella. Em dóna la sensació que potser l’he protegida massa, perquè no pateixi de gelosia. Estic saturada.
El problema és el matí, amb la roba, amb l’esmorzar. he provat moltes coses: temporitzador, gomets i recompensa, però m’ha acabat els torrons, i em sento manipulada per ella.
És molt fort dir això, però em sento així, cada matí penso…: a veure avui com la lía.
Sembla que teniu uns matins molt durs… Em fas pensar en una altra entrada: L’enfilall de conflictes, s’hi descriu una situació semblant, i ofereixo claus per a un pla de millora: serenitat, consciència, actituds, confiança…
https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/09/25/l%E2%80%9Cenfilall-de-conflictes%E2%80%9D/
Però les claus també les tenim nosaltres:
“Moltes vegades cedeixo i acabo fent el que em diu” Amb això, estem informant a la criatura de dues coses:
Que el criteri que es segueix és que les ordres o desitjos que valen son els seus.
Que insistir, o fer rebequeries, és una eina que “serveix”, que és funcional, i per això, s’arxiva en el “calaix de recursos relacionals”.
A nosaltres també ens informa: de què no ho aconseguim, de que ens acostem al límit, que “se’ns acaben els torrons”. I pensem que la nena és i/o serà impossible, i ens espantem…
I la nostra inseguretat reforça la seva, i acaba disparant-se per qualsevol cosa sense ni ella mateixa saber-ho. I potser també ella s’espanta…
Recordo una altra família en una situació similar, explicava el pare que va decidir canviar horaris i llevar-se amb més temps, rebaixar l’estrès i donar espai a la nena per a que anés fent les coses sense tants “ja has fet això” “Vine aquí que… “ “Espavila que farem tard…!” treure la pressió. Treure-la d’ell mateix també: “Em vaig dir: Doncs si un dia arribem tard, ja veurem com va. Tampoc arribem massa bé, ara…”
I va funcionar! Els matins van començar a fluir, no havien arribat tard en quinze dies, i no perdien el bon humor! “És que discutint es perd molt de temps”, deia…
I també una mare que pensava “Ella té son, jo també…” I li oferia una abraçada amorosa que diluïa uns quants conflictes…
Em dóna la sensació que potser l’he protegida massa, perquè no pateixi de gelosia.
Potser ens sembla que els protegim, facilitant la seva vida, encoixinant-la, estalviant-li els conflictes que li pertoquen per edat i cicle vital… No és així, la sobreprotecció talla les ales.
Et recomano aquest article de l’institut FAROS-Hospital de Sant Joan de Déu:
http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/consells-ensenyar-teu-fill-tolerar-frustracio
I aquest El Mirall de Catalunya Ràdio, La sobreprotecció als fills http://www.catradio.cat/reproductor/677532
I de la gelosia diria que és una crisi adaptativa, que ha d’evolucionar a millor, que ens aporta habilitats i comprensió del nostre lloc en la família, les nostres emocions, les relacions humanes… La evitació és relliscosa, no aporta situacions per aprendre.
“M’ha acabat els torrons, i em sento manipulada per ella. És molt fort dir això, però em sento així, cada matí penso…: a veure avui com la lía”
Amb l’enfilall dels conflictes se’ns esgota l’ànim, i no només a nosaltres, als petits també. Caldrà mimar-nos una mica… I vacunar-nos contra la malfiança, la nena no ho fa per fer-nos patir, ella és la primera que pateix!
També penso que els conflictes s’inicien i s’alimenten de les actituds de tots els confrontats. Potser no és ella sola, qui embolica la troca? Els grans tenim costum de contribuir-hi. Tot sovint per què no sabem fer-ho d’altra manera, però ho podem fer diferent
Començant per no pensar sempre el pitjor, el que ens diem també crea realitats. És curiós, pensar “a veure avui com la lía” Demostra la confiança absoluta en què la liarà, no hi ha espai per a l’esperança; I la malfiança cap a ella: la lia sola.
Hi ha moltes entrades, a la categoria Conflictes, que et poden ajudar a trobar noves maneres de viure els matins: cal veure què has estat fent fins ara, que no serveix, i “redecorar” els matins. Pots començar per aquí:
O per aquí:
O per aquestes idees, que afavoreixen l’autonomia, ideal per la edat de la teva filla
https://orientarfamilies.wordpress.com/2013/05/08/un-cartell-dhabits-al-lavabo/
https://orientarfamilies.wordpress.com/2011/01/05/aixo-del-temporitzador-es-un-xollo/
Orientar famílies: prevenir conflictes 