La gent s’estranyava de que la nena (7a.) no volia anar en bici sense les rodes petites, Tan gran! -deien, jo els deia que esperava a que ella ho demanés, sense forçar, i em miraven amb cara rara, com si jo no em preocupés prou… Doncs ha passat! Aquest cap de setmana em va demanar que l’ajudés, que volia aprendre… i en una tarda ho va aconseguir! Està tota contenta i vol agafar-la cada dia… sort que fa bon temps! I tenies raó amb allò d’adaptar les nostres expectatives al seu progrés, la seva curiositat, el seu desig!
Aprendre a anar amb bicicleta és una fita per a molta mainada, que reforça la seva sensació d’independència i de creixement. És un repte en el que afrontem la por, també: a caure, a fer-nos mal.
Hi ha mainada prudent, reflexiva, poruga, per què no! Que necessiten el seu temps per arribar-hi, sense pressió, sense comparar amb altres… Com dèiem, quan tu vulguis ho farem, ja m’avisaràs!
I llavors l’aprenentatge és fàcil, la motivació ha sortit de dins, la satisfacció, també.
Que gaudiu molt de les pedalades en aquest entorn magnífic en què viviu!
Orientar famílies: prevenir conflictes 