He adoptat una nena que des que la tinc no es vol separar de mi

He adoptat una nena de 9 mesos ara fa un mes i mig, però des que la tinc no es vol separar de mi, quan m’hi separo una mica, comença a plorar. Quan algú la vol agafar ella s’enganxa a mi i plora, no vol anar amb ningú. M’han dit que la deixi plorar una estona i que no li faci cas però en comptes de cedir, el plor augmenta. ¿Què puc fer?

Quan una criatura adoptada s’incorpora a la seva família ha de viure un temps d’adaptació, ha de conèixer el nou entorn i les persones que li aportaran la seguretat necessària per sentir-se membre d’aquest grup. També els pares i mares acollidors passen una època d’adaptació a la nova situació, a la criatura que desconeixen i que van descobrint en les vivències de la vida diària. Per desenvolupar uns vincles afectius segurs, necessitem temps per a compartir afecte, confiança, complicitat.

Sovint desconeixem les vivències de la criatura d’abans de l’adopció, no sabem si s’ha sentit segura, acollida allà on ha estat, si ha pogut establir algun vincle afectiu en el seu entorn.

Si fos així, haurà tingut la oportunitat d’experimentar la seguretat que aporten uns braços i una atenció amorosa, vull dir que tindrà la vivència, la porta oberta per establir nous vincles amb les seves noves persones de referència.

Si mai l’ha tingut, hi ha una vivència nova que ha d’integrar:  la tranquil·litat que aporta viure la seguretat del “tot està bé”. Això també pot influir en el seu procés d’adaptació.

Però si realment tenia un vincle afectiu adequat establert amb algú amb l’adopció l’ha perdut, qui li aportava seguretat ja no hi és. I tot és diferent, han canviat l’entorn, les persones, els sorolls, les olors…

Ha de consolidar noves persones de referència afectiva, en qui pot confiar, qui garanteix la seva supervivència. (als 9 mesos som encara instintius, no valorem, no raonem).

És un bon senyal, que s’arrapi a la seva nova mare, (i tan nova: 1 mes i mig!), ja sap qui la protegeix i l’acompanya en la nova aventura. Reclama la seguretat que necessita i, quan la veu amenaçada per la separació, la reclama amb la seva eina bàsica de reclam: el plor. I la sofreix.

El seu procés d’adaptació i, en una criatura tan petita, la seva organització psicològica estan condicionats per la nostra capacitat de respondre a les seves necessitats, per que ella integri que el seu nou entorn és acollidor, amorós i sense abandó.

Ara està demanant estar amb tu per saber que tu no marxaràs. Aquesta necessitat la tenen fins i tot les criatures que no han viscut abandó. Ha d’estar plena de tu, per tenir “reserves”, quan t’allunyis. Un cop integri que tu marxes i després tornes,  podrà desenganxar-se de tu, però això requereix temps per madurar i aprendre, i afecte, paciència, serenitat i respecte, per la nostra part.

Un mes i  mig és molt poc temps, per a que totes dues esteu “plenes”, encara us esteu coneixent, es natural que ella encara no sigui capaç de deixar corda i acceptar la separació, t’ha de tocar, per saber que hi seràs. I tenint-te es va fent la imatge mental necessària, la estructura afectiva bàsica que li permetrà més endavant  deixar-te anar per recuperar-te després.

Es pot ensenyar a respirar a un nen petit?

Això de respirar per baixar la tensió em sembla fantàstic, però cóm li puc explicar al meu fill de 5 anys per a que s’hi acostumi? Es pot ensenyar a respirar a un nen petit?

Ara fa un any vaig penjar l’adreça d’unes entrevistes a la Teresa Guardiola, del programa Singulars. Ella explica la respiració profunda dient “Com si estiguessis olorant una floreta” em sembla que podeu olorar flors amb el teu fill, o una colònia fresca i agradable. Quan gaudim olorant, l’aire es distribueix cap a l’estómac i relaxa el diafragma.

També omplir els pulmons d’aire i buidar-los amb un sospir u una bufada brusca i/o perllongada, omplir i buidar per practicar i mentre ens fixem en les sensacions del nostre cos, per descobrir-les i conèixer-les. Podem posar les mans sobre les costelles, notar com s’eixamplen al inspirar, acompanyar amb lleugera pressió al bufar (Compte amb la hiperventilació, si es mareja, descansar, però sense espantar-se, no és dolent, cal fer-ho a poc a poc)

Una altra manera que a pàrvuls he fet servir: estirats cara enlaire, posar un peluix a la panxa, i fer-lo pujar i baixar inflant-la i desinflant-la.

Però no oblidis el factor modelatge, contagi emocional i imitació, cal que ho practiquem nosaltres: S’explica millor si, quan calgui, podem dir als nostres fills: “això m’està costant i m’estic posant nerviosa, paro un moment, tanco els ulls i respiro tres vegades, i després me’n sortiré millor”

O “Ens estem posant nerviosos, dóna’m la mà, tanquem els ulls i respirem com si oloréssim una floreta, després mirarem com estem, per veure si podem seguir…”

No et perdis els vídeos, ja em diràs!

https://orientarfamilies.wordpress.com/2011/11/12/mil-gracies-per-passar-me-els-videos-de-la-teresa-guardiola/

Cridar als nens a la mínima que fan

Necessito consell, no sé com puc evitar posar-me de mal humor amb tanta facilitat i no cridar als nens a la mínima que fan!

Hi ha ocasions en que perdre els nervis, cridar, enfadar-se és inevitable, som humans i criar no dóna treva, cal estar sempre a peu d’obra independentment de com estem nosaltres. El problema és la freqüència… Sempre tindrem un dia dolent, però… tots els dies, és esgotador!

El mal humor, la ira sovint expressen  alguna cosa que estem retenint. La tensió nerviosa, l’estrès, la insatisfacció, la ansietat, la necessitat de perfecció… ens poden posar en situació “d’olla a pressió mal regulada”.  I  cal que trobem què fer per obrir la vàlvula i donar-li fuita al vapor abans que arribi a una zona crítica.

I per això ens cal més serenitat. Per aconseguir-ho hi ha molts camins, que poden anar en paral·lel:

Tenir cura de nosaltres mateixes, trobar què és el que podem fer per reduir l’ansietat, l’estrès, o per viure’l de manera menys destructiva.

Estar alerta els nostres pensaments, amb quin grau de negativitat  ho filtrem tot, el bon humor neix del plaer d’estar, i aquest és molt intern, personal.

No hi ha solucions úniques, però tots tenim alguna cosa que podem fer per el nostre benestar, i no totes valen molts diners ni requereixen molt de temps. (Ser realista amb les expectatives també es una eina de gestió de les emocions) I si creiem que ens cal, introduirem nous hàbits o consultarem algun expert.

Observarem les dinàmiques relacionals a casa i quin és el joc que hi juguem cadascú. El dia a dia ens fa com som, el que passa avui condiciona demà. El que fem i com ho vivim i expressem construeix la nostra interacció.

Perquè si nosaltres estem bé, amb dies bons i altres menys bons,  però en un benestar acceptable, tot flueix millor,  estem més bé amb la família i el nostre entorn es beneficia d’això.

Perquè els nostres fills i filles necessiten de la nostra presència cordial, el nostre temps quan som amb ells. I nosaltres també necessitem el nostre bon humor, i el seu,  per tirar endavant!

Darrerament hem publicat moltes entrades que complementen aquesta, com:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2012/10/22/que-fer-quan-veus-que-no-pots-controlar-la-situacio-perque-et-supera/

Segueix el fil, m’agradarà saber què en penses!

Quan hem de marxar plora i no sabem com convèncer-la per a què ho entengui

Tinc una nena de (4a.) que va a l’escola i una altra (2a.) que va a la llar d’infants. El seu pare i jo treballem i una senyora de confiança ve a casa al matí per portar-les a escola, allà es queden a dinar. Després les recull un de nosaltres i hi estem tota la tarda. La petita no diu res, però la gran ha començat a dir-nos, (a mi, sobretot) que no anem a treballar i que ens quedem amb elles.

Quan hem de marxar plora i no sabem com convèncer-la per a què ho entengui. Es queda plorant gairebé tots els dies. Després se li passa, ens diuen que arriba normal a l’escola. No sabem molt bé com fer-li entendre que tenim unes obligacions, i que també ho és anar a treballar per a que elles estiguin bé. I a mi m’agrada la meva feina, no estic preparada ni puc renunciar-hi. També han d’entendre les necessitats de la mare, no?
Dius que vols convèncer a la teva filla per a què comprengui les teves necessitats. Ella està practicant, per a poder-ho fer.

En aquesta edat, mentre accepta o es rebel·la i viu les diferents situacions, observa i va creant la seva pròpia “estructura de comprensió” que li servirà després per desxifrar la vida.

Però encara falta temps. Les vostres filles són molt petites i, més que res,  funcionen des del món emocional, la intuïció i la percepció, la expressió… les eines que ja tenen operatives de naixement, més tot el que ja han après.

Encara no “entenen les coses” les senten. I la gran us està mostrant com s’està sentint.

I ho demostra en el moment de la separació, per què per a ella és una “situació de crisi” en la que manifesta la seva ansietat. I nosaltres també podem viure aquesta situació com “de crisi”: No ens agrada, ens sap greu que pateixi, potser també ens exaspera una mica: Per què m’ho fa tan difícil?…

Provem de convèncer, de tranquil·litzar-la, i nosaltres estem nervioses: per ella, per nosaltres per què fem tard a la feina… i el dolorós comiat es va fent etern i dramàtic. I diari.

Que sigui diari té un perill: que es pot convertir en un costum.

Ella reclama atenció en el moment que no n’hi podem donar. I si això és inevitable, així serà.

Però podem prevenir aportant més atenció en positiu en tots els altres moments que si que hi podem estar. Compartint hàbits, i jocs amb una mama o un papa que estan per ella, receptius, de bon humor, que comuniquen, que miren als ulls amb complicitat i afecte…

I el comiat del matí ha de ser curt, i si plora, no és el moment d’intentar explicar-li el que ja li hem dit, ni convèncer-la de res: abraçar-la. I parlant des del cor  podrem dir-li “sento la teva pena,  la mamà t’estima però ara ha d’anar a treballar, a tu t’agradaria que estiguéssim més temps juntes. I a mi també…”

I concloure’l amb alguna perspectiva en positiu ajuda a conformar-se: “Sort que aquesta tarda podrem estar juntes, i com que hi ha el papa li direm que es quedi amb la petita i tu m’ajudaràs a regar les plantes, que ja tenen set!”  Petó, abraçada i adéu!

La butxaca, la capsa o el sobre dels petons, en aquestes edats també ajuda:

“-Mira, et deixo uns quants petons (i es fan), en aquesta capseta, (o a la butxaca). Els guardem aquí i així els tindràs per tot el dia, i demà te’n posaré més. Serà el nostre tresor! Haurem de buscar una capseta per a que me’n posis tu a mi també, per endur-me la a la feina!”

I, com en molts altres moments, nosaltres hem d’aportar la serenitat que ella potser encara no té, la confiança en que tot  passarà, que la estem reforçant per a que accepti més bé la frustració que sent encara en el moment de la separació al matí.

 

Em dol veure com la meva parella perd els estreps amb els nens!

Bon dia M. Helena, 
He assistit a una de les teves xerrades i, tot i que n’he vist moltes, realment m’ha semblat  enriquidora.
Aprofito l’espai per comentar-vos quelcom que em preocupa. Tinc dos fills nen (11a) i nena (9a) que han estat, de petits, encantadors. S’han fet més grans i el caràcter  els hi ha anat canvia: cada cop són menys alegres, menys oberts, més irats, poc pacients i molt feridors amb les paraules. De fet, a casa som així, de manera que no m’ha de sorprendre que usin el llenguatge com a arma, però el que si que em preocupa és que el seu pare de les criatures perd els estreps amb una velocitat vertiginosa. No els posarà mai la mà al damunt però crida contínuament, i amb males maneres. Crec que, tenint una base fantàstica de nens intel·ligents, sensibles i alegres, els estem “fent malbé”. I jo el faig responsable, de manera que darrerament estic trista. Sovint rectifica….  No sé com fer-ho.

Benvolguda Joana, això que comentes no és gens fàcil de respondre’t!
Hi ha vegades en què un se sent impotent, indefens, enrabiat,..perquè no sap què fer ni com fer-ho. Et puc comentar algunes cosetes per veure si et poden ser d’ajuda:

• Ho has parlat amb la teva parella en un bon moment? li has comentat el fet que a tu (missatge jo) et fa sentir  decebuda (emoció)  quan es creen aquestes situacions familiars s’alça tant la veu (exactament el què)  i que això repercuteix després amb la dinàmica, deixa molt mal regust, i tens la situació que els nens no s’ho mereixen i és negatiu per a tota la família (conseqüències per a tots) …. aquesta seria una manera d’expressar-se sense culpabilitzar l’altre i centrant-nos en el problema i les actituds ….i  no en els persones.
• Fas de model? li ofereixes altres maneres de fer perquè ell vagi modelant-se en funció del que veu i dels resultats que s’obtenen? o t’apuntes al tren?
• Fas reforç positiu quan ell aconsegueix portar una situació sense crits: “t’agreixo molt que no hagis cridat i no et pots imaginar com em beneficia veure que,  com a família, cada cop ho fem millor”…
• Practiques el “avançar-te a les situacions conflictives, pre-veure que un fet concret comportarà una pèrdua d’estreps,….”?
• Us heu plantejat en un moment plàcid parlar d’aquestes situacions que tu expressis “aquesta situació a mi em supera, què penseu que podem fer-hi?”
• Com creus que et podem ajudar a controlar-te?
• Una proposta sincera de prendre consciència de com repercuteix l’ambient i demanar ajuda psicològica en temes d’autocontrol, de comunicació, ioga, taichí, teràpia de la polaritat,….
• Tècniques de mindfullness o respiració profunda,…
• Podeu fer-ho junts? comentes que a casa vostra usar la paraula com a arma és quelcom habitual…. les paraules poden ser llavors o bales. Potser caldria un bon llibre o un bon taller d’assertivitat…

Comentar-te també:

1. Crec que és lícit en una família que algú pugui expressar que quelcom li molesta encara que només li molesti a ell! perquè no? ens hem de saber cuidar i, donar i donar-nos, i també rebre, per tant és lícit que pugui demanar a la família quelcom que a mi m’agrada…  la família no és un sistema on la justícia s’aplica si jo faig deu, tu també!
2. Treballar l’autodomini i la tolerància són dues grans virtuts … no és degradar-se explicar als teus fills que el pare hi ha situacions que el superen i que estaria bé que a voltes se’n fessin càrrec i fessin un esforç
3. Tanmateix… això ha de ser esporàdic!!!! si hi ha tantes coses que ens molesten dels nostres fills…potser cal revisar-nos què ens passa, i si és per ells, o per l’educació que hem rebut, o perquè som poc tolerants, o perquè creiem que nosaltres tenim dret a tot i els nostres fills han d’obeir i prou, o …per moltes altres històries…
4. Els nostres fills i nosaltres podem  actuar sense estar pendents a cada moment de la balança DONAR_REBRE,…però si la balança es desequilibra molt  i demanem que els nostres fills segueixen contínuament els nostres desitjos  i la raó és perquè si…perquè jo ho dic … tenim números de no estar ben considerats o validats com a persones.
5. “El que importa en l’educació no és el que passa ocasionalment sinó el que passa quotidianament”…  si això és molt continuat… caldrà posar-hi atenció… i sobretot recordar que els adults se suposa som els pares… l’edat dels teus fills és relativament petita…  ells fan el que han de fer, son nens,… nosaltres els hem d’ensenyar…. ells són els que estan amb menys recursos, i nosaltres els hem d’ajudar a trobar els seus… aquests és l’ordre de les coses.

Per acabar , ser conscient de la dificultat és el pas primer i més important!!!! Tenim un problema…”Houston! tenemos un problema!”, … ara falta anar encarant sol.lucions per posar-hi remei, però el primer pas ja està fet!

Us deixo alguns llibres que us poden ajudar:

•“COM HEM DE PARLAR PERQUÈ ELS FILLS ESCOLTIN I COM HEM D’ESCOLTAR PERQUÈ ELS FILLS PARLIN” de Faber, A., Mazlish, E. Ed. Medici, Barcelona, 2002.

•“LA COMUNICACIÓN PARA PAREJAS INTELIGENTES” Rober Roche, Ediciones Pirámide

•“NI TU NI JO. COM ARRIBAR A ACORDS” MENDIETA, CARLES VELA, OLGA Editor: Editorial Graó

•“CÓMO HABLAR PARA QUE LOS ADOLESCENTES LE ESCUCHEN” Adele Faber y Elaine Mazlish  Ediciones Medici

A vegades em costa consolar-la i em sento insegura

Quan la nena (3m) plora, em neguiteja veure-la trista, tinc por de no respondre al que està expressant. A vegades em costa consolar-la i em sento insegura i no sé cóm tranquil·litzar-la…

En un nadó el plor no és forçosament un símptoma de tristesa. És l’eina que li permet comunicar-se amb el món exterior.  Pot voler dir que té gana, que està incòmoda, que vol companyia… En qualsevol cas, el plor l’ajuda a tranquil·litzar-se perquè l’allibera de les seves tensions internes.
Quan un nadó plora, està reclamant la nostra atenció, però això no és dolent. Què faries tu?.

I ha de saber que ens hi estem ocupant, que estem properes per respondre el seu neguit. I aquesta resposta ràpida no la consentirà, molt al contrari, l’ajudarà a integrar la seguretat de que no ha de patir per la seva supervivència. Saber que compta amb tu l’ajudarà a forjar-se una imatge tranquil·litzadora del món. L’ajudarà a créixer.

Per tranquil·litzar-la, millor tranquil·litzar-nos.

Quan el nostre nadó plora, sempre provem de  trobar la raó per així poder calmar-lo. Però això no sempre és fàcil. Fem un repàs al què pot passar: Té gana, té son, té calor o fred, potser té febre, té mal de panxa,  està incòmoda? En ocasions, solucionant el què passa n’hi ha prou, o recolzant-la en la nostra espatlla, acariciant-li l’esquena, posant-la bocaterrosa sobre la nostra mà oberta… parlant-li dolçament…

Però no sempre es calmen a l’instant. I si encara no està a punt per deixar de plorar, la acompanyarem en el plor, li parlarem suaument, sense espantar-nos, quan son tan petits, les paraules no les entenen, però perceben el nostre neguit, la nostra tensió, si n’hi ha. I les emocions s’encomanen…

Sempre està enfadada!

La meva filla  sempre està enfadada!, instal·lada eternament  en el sentiment “enfado”. Sempre està enfadada i si no està enfadada,  s’ enfada. Si cau s’enfada,  si no li portes la seva joguina s’enfada,  si s’avorreix, s’enfada, si li dius alguna cosa que no li agrada … i això va acompanyat amb una mà molt llarga. Expressa tots els seus sentiments amb cops.

No vull dir que sempre estigui enfadada però és el sentiment a que ella recorre i no sé com canviar-lo per un altre o canalitzar-lo. El tema cops és continu: per dir que t’estima dóna cops,  quan es posa nerviosa,  quan s’enfada,  ….

Té 5 anys i sempre ha estat així des de bebé. Li diem  rondineta. Sempre que pega li diem que no es pega i s´ha endut càstigs si ha calgut.  El tema de rondinar  tant també li intentem de fer veure…. què podem fer?

Benvolguda,  d’entrada comentar-te que tot plegat forma part del fet de créixer.
Tenim fills que el seu temperament de naixement és més reactiu, altres més passiu i altres més neutrals.

Ja de petits, en el bressol,  hi ha nadons que tan bon punt senten fressa reclamen atenció, d’altres que si no hi vas estan “al seu rotllo” i d’altres que demanen i demanen. Tenim fills amb un termòmetre emocional alt (s’emocionen fàcilment) i d’altres més baix (mentals) i també fills QUE DEMOSTREN  les seves emocions de manera més visceral i automàtica i d’altres que s’autoregulen més a l’hora d’expressar-les.
La teva filla  puntuaria segurament alt en emocionalitat i alt en expressió emocional!
Val a dir que la maduració final de la connexió entre  les amígdales cerebrals responsables de les emocions i del còrtex frontal i prefrontal del cervell responsable de coordinar, planificar i gestionar les emocions diuen que no acaba fins els 21 anys! Realment un nen de cinc anys amb puntuació alta en reacció i vivència emocional és normal que li costi encara gestionar la mesura expressiva.

En el teu cas sembla, és que el seu enuig té relació amb anar gestionant les frustracions de la vida, no tenir el que vols ara i aquí, compartir, …….i amb això hem d’anar treballat. L’accepto com es, tolero el seu temperament , però l’ajuda a forjar-se un caràcter on aquesta expressivitat sigui més ajustada al fet que som persones socials perquè “qui domina la seva còlera, domina el seu pitjor enemic” (Confuci)
L’enuig no és dolent, però pot ser tòxic. Però l’enuig és energia! i l’energia és útil per actuar i resoldre situacions difícils.

Què podem fer?

1. Amb paciència i amor cal ajudar-lo a EXPRESSAR-SE MILLOR, millorant la comunicació, les paraules, el to, i la manera de dir,…l’ajudarem a que expressi el seu enuig de manera més verbal i menys corporal.

2. Treballar la tolerància, la competitivitat, i la pressa ( i aquí feu-vos l’autoreflexió pares i models… com aneu d’aquestes tres premisses… s’aprèn per modelatge!)

3. Tècniques d’atenció plena per anar controlant el cos:
La atención plena o mindfulness se define como “la conciencia que emerge a través de prestar atención con propósito, en el momento presente, y sin juzgar para el desarrollo de experiencias de momento a momento “(Kabat-Zinn, 2003, p. 145).La primera parte de esta definición, expresa la idea de que la atención plena es un proceso activo, sino que implica una atención activa que conduce a la conciencia. La segunda parte de la definición pone de manifiesto que considera que lo actual, en lugar del pasado o el futuro. La tercera parte hace énfasis en que la atención es imparcial y busca la aceptación, sin pensar que la experiencia del momento presente es bueno o malo, importante o no.
http://mindfulkidscolombia.blogspot.com.es/2011/06/mindfulness-para-ninos.html
Un llibre interessant que parla de tot plegat
http://www.librosaguilar.com/es/libro/inteligencia-emocional-infantil-y-juvenil/
Un exercici? un exercici bàsic representatiu de mindfulness, proposat per Kabat-Zinn (2003, p. 95):

• Adoptem una postura còmoda, tombats d’esquena o asseguts. Si optem per asseure’ns, mantinguem la columna recta i deixem caure els muscles.
• Tanquem els ulls si així ens sentim més còmodes.
• Fixem l’atenció en l’estómac i sentim com puja i s’expandeix suaument a l’inspirar, i descendeix i es contreu a l’espirar.
• Mantinguem-nos concentrats en la respiració “estant aquí” amb cada inspiració i espiració completes, com si cavalquéssim sobre les ones de la nostra respiració.
• Cada vegada que ens adonem que la nostra ment s’ha allunyat de la respiració, prenguem nota de què és el que la va apartar i retornem-la a l’estómac i a la sensació de com entra i surt d’ell.
•  Si la nostra ment s’allunya mil vegades de la respiració, la nostra “tasca” serà senzillament la de retornar-la cadascuna d’elles a la respiració sense que ens importi en el que s’hagi involucrat.
• Anem practicant l’exercici abans d’anar dormir durant dos minutets amb el nostre infant.

Entrenar al nostre fill a connectar amb el seu interior, amb la seva respiració i amb el que sent, quan s’enfada l’ajudarà cada cop més. Podem fer-ho visualitzant un glaçó que es desfà. Un raspall que ens raspalla les preocupacions, … aprendre a respirar com si oloréssim una flor.

4. Quan el nostre fill perd el control, val la pena acompanyar-lo a fer un “fora de joc” targeta vermella…. expulsió de l’espai una estona… respirar (ell i vosaltres!) , recuperar el control i retornar…potser la reflexió del què ha passat, perquè passa, si li agrada què li passi, si voldria fer-ho millor… es pot deixar per unes hores més tard o quan el veiem més predisposat.

5. Per part dels pares: autodomini, escota activa normes clares respecte a les reaccions i conseqüències també clares si les excedeix (coherents amb el que ha fet, constant i  justes)

Dues observacions més:
– atenció al sempre, sempre, sempre,… tu mateixa reconeixes després que no sempre…per tant…intentem evitar generalitzacions excessives que s’instal.len en la manera de parlar.
– atenció a les etiquetes: ets una rondineta… les paraules creen mons… què et sembla dir?: sovint rondines, utilitzes un to molt  rondinaire, segur que ho pots dir sense rondinar, pots dir les coses de manera més tranquil.la, t’assembles al barrufet rondinaire, és molt cansat sentir-te parlar amb aquest to, ja veig que tot això et disgusta,…

Entrades que et ponen ajudar més!?
https://orientarfamilies.wordpress.com/2012/10/22/que-fer-quan-veus-que-no-pots-controlar-la-situacio-perque-et-supera/
https://orientarfamilies.wordpress.com/2012/10/15/terra-al-mig/

una abraçada!

Què fer quan veus que no pots controlar la situació perquè et supera?

M’agrada la entrada sobre la pèrdua de control… Parles de que hi ha maneres de fer que això passi menys vegades. Com?? Què fer quan el nen continuadament està en una situació de negació a fer absolutament res? Què fer quan la impotència crida a la porta perquè facis el que facis no aconsegueixes res? Què fer quan veus que no pots controlar la situació perquè et supera i contes fins a 10 i no trobes resposta? 

Una de les maneres d’evitar trobar-nos en una situació que ens superi és controlar la espiral de tensió en els minuts d’abans que esclati el conflicte.

Saps aquells moments de l’ “Això acabarà malament…”? És aquí quan cal actuar. Eines: Depèn, informar, retirada d’atenció, distracció, dir que prou, Marcar “terra al mig”… Quan encara no estem molt alterats, és més fàcil per a tothom.

L’altre punt fort molt lligat a això: la serenitat, la nostra, que és la que depèn de nosaltres. Si la podem afavorir i la mantenim, la contagiem, (visca les neurones mirall!)

Passa sovint que quan s’inicien els conflictes, a nosaltres ens puja l’adrenalina, i comencem a estar com una moto. L’eina bàsica de serenitat per baixar uns graus aquesta tensió és la respiració (profunda, ben feta, tots n’hauríem d’aprendre!)

I des de la serenitat és més fàcil ser empàtic però també ser ferm, i intervenir en la situació fent el paper en el que ens sentim més còmodes, sense deixar-nos arrossegar per la situació ni les dinàmiques habituals.

I a aquest pac de supervivència, hi afegiríem el detall concret de cada cas, la part del nen, i també la nostra.

I amb tots aquests elements, anirem veien què hi podem fer, diferent del que hem estat fent fins ara, i que no funciona.

I si en traiem l’entrellat, trobem les altres maneres, sempre han estat allà, només calia trobar-les!.

Entrades com aquesta et poden orientar:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2011/10/25/n%e2%80%99estic-tip-de-dir-les-coses-mil-vegades/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2011/03/29/la-nena-te-una-gran-ansia-d%e2%80%99independencia-i-discutim/

I jo, sempre tocant el xiulet!

La nostra filla va néixer molt prematura , el primer any de vida vam patir molt tots tres, vaja que no li desitjo a ningú.
Aquest desembre farà 3 anys i el cas és que el seu pare la continua veient tant indefensa que li consent gairebé tot, encara no li ha dit mai un No de veritat .  Fa qualsevol cosa per evitar que la nena es posi a plorar i la nena està encantada, és clar! I  jo, sempre tocant el xiulet! Això no m’agrada gens.

Tenir un nadó prematur és un fet angoixant per a tothom. Gestionar la càrrega emocional que comporta no sempre és fàcil. I, com qualsevol dol, va fent el seu procés.  I pot passar que integrem una gran por a que passi una altra cosa, a que es repeteixi una situació tan dolorosa. I això pot fer que necessitem protegir-los de qualsevol patiment, “Ja ha patit prou” em deia una mare com tu.

I provem de protegir-los tan com podem, però quan els estalviem penes i disgustos, o ens avancem als seus desitjos,  els estem prenent ocasions per a aprendre, situacions d’entrenament, d’aprenentatge d’habilitats socials i de descoberta personal. Viure petites frustracions prepara per a la vida, aporta experiència, records, referents.

I les frustracions grosses, que en la vida de tothom algunes hi ha, millor que ens trobin entrenats!

I una altra cosa diferent és el sentiment que una mare (o un pare) pot integrar de ser la “dolenta de la pel·lícula”. Perquè no és un rol agradable. S’ha de ser especial, per a que t’agradi ser el “poli dolent”. I en aquest conflicte la nena no hi té res a veure, som els adults que hem de parlar.

Ui, quina por! Parlar no és discutir, ni retreure a l’altre tot allò que  “sabem segur” que fa malament i que ens ofèn, o ens treu de polleguera… Parlar es explicar com ens sentim i escoltar com se sent l’altre,  per després cercar junts alternatives viables, respectuoses, des d’una escolta activa i el desig d’avançar cap a una situació sense guanyadors i perdedors.

Aquí teniu altres entrades que us poden interessar:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2012/02/03/el-meu-home-i-jo-tenim-criteris-molt-diferents-en-aixo-deducar-la-nena/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2012/10/07/cada-vegada-que-se-li-apropa-un-nen-es-com-si-jo-veies-al-diable-ple-de-virus/

Terra al mig!

Dijous vaig posar en pràctica una estratègia que ens vas comentar en una de les darreres trobades.
Els nens ( 7a i 4a.) han estat amb la tieta aquests dies perquè ja hem treballat.

A les 6 els recullo i anem cap a casa. Havien estat molt bé tot el dia, però amb la mama no deixaven de fer-se el pic-pic, ara l‘un, ara l’altre.

Als cinc minuts de ser a casa penso: terra al mig! Els hi explico: veig que tots necessitem una estona de calma. Aniria bé que cadascú anés a la seva habitació i llegís una estona! Al primer minut es van sentir plors…després silenci….

30 minuts de fantàstic silenci, que els hi van servir a ells per llegir I desconnectar l’un de l’altre, i a mi per respirar, mentre plegava roba…, i continuar amb la jornada familiar. Després tot va ser oli en un llum! Ho tornaré a fer servir!

I què bé que ens sentim quan provem una cosa diferent i funciona!

Molt interessant, uns minuts de silenci quan el que amenaçava era tot el contrari!

Plegar roba gaudint del silenci, i amb presència i respiració… crec que val com a meditació.  (Hacia la paz interior, Thich Nhat Hanh.)

I després, el clima emocional és molt més relaxat en tothom, (Ja hem parlat de les neurones mirall)

I tot funciona millor!  M’alegra, que ho volguessis provar!

Podeu trobar més reflexions referents a les relacions entre germans en entrades com aquestes:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2011/01/29/a-casa-entre-els-dos-germans-no-s%e2%80%99hi-pot-viure-es-un-no-parar/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/11/04/li-dic-que-ho-ha-d%e2%80%99entendre-que-ella-es-la-gran/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2011/02/18/mes-baralles-entre-els-germans/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/12/29/m%e2%80%99encaro-mes-a-la-resolucio-o-la-evolucio-del-problema-que-a-la-repressio/

I les neurones mirall

https://orientarfamilies.wordpress.com/2012/08/19/crec-que-ella-simplement-era-el-reflex-de-com-em-trobava/