Cada vegada que se li apropa un nen és com si jo veiés al diable ple de virus!

El nostre fill (7 m) va néixer prematur i va estar un mes en incubadora, ara està perfecte però ens van recomanar que fins que no fos més gran, no sé fins  quan, no es relacionés amb nens en edat escolar, pel tema dels virus. No ho ha fet fins ara. Hem de seguir així? Fins a quan no podrà estar amb nens més grans? Cada vegada que se li apropa un nen és com si jo veiés al diable ple de virus!

Penso que el pediatre haurà volgut dir que és millor que no vagi a l’Escola Bressol de moment. (Jo ho consultaria, per si de cas). Tenir contacte ocasional amb una altra criatura no ha de ser cap problema, encara menys si està perfecte, com dius. Be ha de desenvolupar defenses, potser no serà bo per a ell tenir-lo en una urna de vidre.

Quan hem patit molt per la seva salut pot passar que integrem la por a que es repeteixi la situació. I això pot fer que els veiem com a més febles, necessitem protegir-los també per a protegir-nos nosaltres del patiment.

Però això si que els fa febles, i els resta oportunitats de relacionar-se, d’experimentar, de viure experiències que els ajuden a progressar!

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, Gestió emocional | 1 comentari

Des de llavors ha començat a quequejar

Tinc una nena de 3 anys bilingüe (vivim a França, amb el seu pare i a la Llar parla en francès i amb mi, català). Va trigar una mica a començar a parlar però després no és que sigui una cotorra, però s’expressava millor cada dia.

Fa unes setmanes va fer un salt molt gran parlant en francès i llavors ens van visitar els meus pares i ha estat amb ells dues setmanes parlant exclusivament en català.

 Bé, doncs des de llavors ha començat a quequejar.  Primer era molt de tant en tant… però ara cada vegada notem que s’entrebanca mes… és com si li costés arrencar la frase (un cop aconsegueix arrencar ja ho diu d’una tirada…) La meva pregunta és si es pot considerar dins de la normalitat o si s’hauria de mirar…

La vostra filla està seguint el procés de moltes criatures que viuen la criança amb més d’una llengua. Al començament és més complex organitzar la informació. Tot està per duplicat!,  N’hi ha que es llencen a  parlar en una llengua pròpia, barreja de tot allò après per anar diferenciant més endavant les dues llengües. Ni ha que s’hi fixen i observen, i quan arrenquen a parlar ja ho fan des de la diferenciació (amb alguna fantasia)

Aquesta diferenciació de cada llengua els bilingües la tenim molt vinculada a cada relació. Miro al pare, parlo en francès, m’adreço a la mare, parlo en català. Faig un intensiu de català, el francès potser queda en segon terme… uns dies. Quequeja en els dos idiomes? Els aprenentatges no sempre fan una progressió lineal, poden tenir  avanços i retrocessos mentre es consoliden.

És convenient ajudar-la no donant importància, sense acabar les seves frases ni mostrar impaciència, si es posa nerviosa, potser li passarà més.

Per això si alguna cosa podem fer és donar-li temps, i quan s’encalli, afavorir la escolta i la espera pacient, respirar i transmetre serenitat.  Segur que d’aquí  a poc temps us adonareu que fa dies que no ho fa! És un procés evolutiu d’allò més natural.

Publicat dins de 3 a 5 anys, aprenentatge | Deixa un comentari

M’angoixa el moment en que els haguem de dir la veritat

 
Tinc bessons (nen i nena) de 6 mesos i mig. Són fruit de fecundació in vitro per doble donació (òvuls i espermatozoides) Els estimo tant que m’angoixa el moment en que els haguem de dir la veritat de la seva procedència. Penso que ens poden rebutjar, que se sentiran diferents, que no comprendran res…:

Els nostres fills, des de l’afecte i el vincle afectiu segur amb els seus pares poden entendre i acceptar la seva història sense dificultats. La fecundació pot ser important, però no més que tota la vivència de la criança. Ells van créixer en el teu ventre, i per aconseguir-ho, els metges us van ajudar, perquè vosaltres volíeu de tot cor tenir uns fills i estimar-los i cuidar-los molt. Això avui no és tan estrany! Els models familiars son tants i tan diversos! El que si és importants és sentir-nos còmodes en el nostre.

Poden acceptar aquest tipus d’informació si els hi expliquem amb naturalitat, sense mentida.  Explicar el que és, i respondre al que preguntin.  Ells mateixos aniran elaborant aquesta informació i tornaran sobre el tema quan sorgeixi un nou dubte. Entenc que et preocupi, però atenció, perquè la nostra inseguretat és el que els pot fer sentir menys segurs a ells. Ets una mare com qualsevol altra. Els teus fills han crescut dins  teu i estan vinculats amb tu per aquesta experiència, així  com tu estàs vinculada a ells.

I l’angoixa, en això com en altres temes, no és bona companya. Treu claredat i objectivitat, fa créixer les petites pors i les converteix en grans fantasmes.

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, 6 a 10 anys, Comunicació, Gestió emocional | 3 comentaris

Si el pare o mare perden el control de manera controlada

També crec que de vegades, no hi ha altra manera de forçar una reacció en la mainada d’altra banda necessària i beneficiosa. Si el pare o mare perden el control de manera controlada, i el piquen, el nen també veu que els ha tret de polleguera. Això sí: poques i ben donades. L’excepció per les ocasions de desesperació.

No estic d’acord en que no hi hagi altra manera. La criatura pot veure que està traient de polleguera al seu pare abans de que aquest li doni la plantofada. I el pare també s’ho nota. Per què cal deixar-se anar?

“Perdre el control”  i “de manera controlada”  és molt relliscós, no? On és el límit?

Què aprèn, la criatura, amb això? Que quan un adult s’enfada (molt, si vols), pica.

Que pegar és una eina vàlida de resolució de conflictes.

Que el més fort (en força o en poder) te el dret de fer allò que prohibeix en l’altre,…

Que el respecte a les persones és una cosa relativa…

Hi ha maneres de prevenir les situacions per perdre els papers menys vegades.

Publicat dins de 0 a 3 anys, 11 a 13 anys, 13 a16 anys, 3 a 5 anys, 6 a 10 anys, Conflictes | 2 comentaris

Pensament lateral

 Què és més gran un 8 o dos 3? Dos 3 perquè si en poses un del revés, l’ajuntes amb l’altre i després el tombes queda infinit!

Quin fil de pensament tan visual… i tan genial! Aquest petit einstein  està fent una demostració ben clara del que és el Pensament Lateral, que tracta de trobar solucions imaginatives, diferents, que diversifiquen les solucions “planes”  i “normalitzades” a qualsevol problema.

Diuen que quan ens anem fent grans, molts de nosaltres anem homogeneitzant els nostres recursos i ens tornem més previsibles i menys creatius (n’hi ha que més, n’hi ha que menys.) Però la creativitat i també la genialitat sempre té un punt de lateral si no, no ho seria!  Us ho passareu molt bé, amb aquest fill!

Publicat dins de 0 a 3 anys, 11 a 13 anys, 3 a 5 anys, 6 a 10 anys | Deixa un comentari

Què bé que em va anar venir al grup de mares i pares!

Cada dia m’adono més de lo bé que em va anar venir al grup de mares i pares. Si tenim la sort de continuar m’agradaria que vingués el meu home, perquè per molt que expliquis coses quan arribes no és el mateix, crec que seria encara més positiu per la familia en general. La nena està estupenda, estic molt contenta. Riem molt!

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, Comunicació, Gestió emocional | Deixa un comentari

El canvi a la seva habitació també ens ha anat molt be

El canvi a la seva habitació( 2a) també ens ha anat molt be. Vam anar tots tres a comprar la nova habitació de “nen gran” i per l’aniversari li vam regalar les eines de fusta per ajudar a muntar el seu llit. No semblava que li fes gaire il·lusió però s’ho va passar molt bé.

Li vam posar les seves joguines i vam començar amb alguna migdiada i ara tornant de vacances vam aprofitar l’eufòria de tornar a casa i veure totes les seves coses per proposar-li que comencés a dormir en els seu nou llit. Ens ha sortit molt be. Hi dorm cada nit …hi va ell sol i aguanta dormint fins les 6h. Després ve sol o ens l’emportem al nostre llit per dormir una mica mes i ja esta, tots contents. Esperem que duri!

I tant, que durarà, pel que dius, ja està normalitzat. I tanta por que us feia! Sovint aquestes decisions que posen a proba la capacitat d’autonomia de les nostres criatures ens fan una gran recança, tenim por de que la criatura hi pateixi, i mentrestant, estem patint nosaltres i transmetem la nostra inseguretat a ella. Dubtem, li donem una transcendència que dificulta els canvis. La nostra seguretat i la nostra confiança i afecte  seran el referent per a que visquin els canvis com el que son, canvis, si, diferent, si, Traumàtic? No cal!

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, Gestió emocional, Hàbits | 4 comentaris

Fa marraneria quan anem a les botigues a comprar

Estem vivint moments força estressants amb el nen (2,5 a), hem aconseguit que vagi a dormir al seu llit, però ara s’escapa pel carrer, no escolta, crida i plora fent marraneria quan anem a les botigues a comprar. S’amaga en qualsevol lloc i no em diu res. I jo tinc uns espants de campionat i això que no li trec l’ull de sobre!

El nen està provant tot allò nou que descobreix, tot li crida l’atenció i es mou per l’impuls immediat, sense filtres i sense aturador. I amb moltes ganes de jugar. Està descobrint que és molt divertit jugar amb tu. I ara li tocarà aprendre que no sempre es pot jugar. Tu tranquil·la, ho farà, si li ensenyem

Ha de entendre quan es hora de jugar i quan no. Però també hem de ser realistes en el que demanem i què oferim a canvi: És diferent entrar en una botiga que en quatre, una darrera de l’altra.

I es diferent dir “No corris” a dir “Aquí a la botiga al costat de la mama. Després passarem per la placeta i podràs fer dues curses, allà si que pots córrer molt” I després complir amb el que li hem dit!.

I ensenyar què es pot fer a la botiga, mirar, escoltar, conversar, aguantar la llista, el cistell… Millor que aprengui què pot fer, que no a no fer el que no pot fer.

Si a la botiga no va bé i ens posem nervioses, si podem, marxem, serioses i amb poques paraules, millor un “encara no ho has après”  que “amb tu és impossible, et portes molt malament”. (Pitjor encara, lamentar-se amb la botiguera)

Missatges curts, mirant els ulls. Sortir de la botiga, Si som dos, algú el treu de la botiga i s’espera a qui està comprant, si s’està sol és més difícil, però si cal, no impossible. Amenaces, les justes i després actuar amb fets. Tallar la situació a l’inici del conflicte.

I confiar en ell,  ens hem de creure que pot aprendre, si sa mare i son pare n’ estan segurs, igual que ha après a dormir en el seu llit molt millor del que pensàveu!

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, Conflictes, Fermesa | Deixa un comentari

Per què som més toves amb el petit?

L’altre dia érem tres mares i totes vam estar d’acord en que ens passava això: Per què som més toves amb el petit?

Primer de tot, perquè tots som humans. I en som més d’un.

I si hi ha un petit, també hi ha un o una gran, (o més)

Tot sovint al gran o la gran li hem estat més al damunt. Ha estat un temps únic,  hem tingut un  temps de dedicació exclusiva per ensenyar-li el que cal.

Molta gent diu que els petits aprenen sols. I és cert, al gran se li ensenyen a fer més coses. El petit adquireix altres habilitats. Té sempre una altra criatura més o menys gran davant seu, fent allò que ell ha d’aprendre a fer.

Les mares segurament no farem el mateix, amb cada criatura. Potser als 2 anys del primer vols tenir el segon i penses que aquest s’ha d’espavilar, que després tindrem molta feina… I quan l’altre té dos anys penses: Aquest serà potser el darrer nadó fins els nets…

I hi ha més feina, i el petit ja va fent, però necessitem que algú col·labori, perquè algú ha de col·laborar! I sovint demanem als grans comprensió, paciència, responsabilitat i que callin, i hi ha ocasions que ho fan, tot i que no sempre ho aconseguim.

I podem ser injustes amb qualsevol. Responsabilitzant massa els grans, demanant que siguin el que s’espera d’ells, i amb els petits, no oferint-los oportunitats per a créixer i fer-se responsables i conscients, amb capacitat de compromís, començant per un mateix.

Saber que aquestes coses ens passen és bo, i segurament, que passin sense exageracions quasi inevitable.

Saber-ho ens ajuda a auto observar-nos i veure si l’equilibri de forces entre realitats i conflictes  permet a la família situar-se en una zona còmoda per a tothom, que aporti a cada criatura l’entorn adequat per desenvolupar-se per qui és ella, també en el rol que li toca jugar de la partida familiar.

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, 6 a 10 anys, Gestió emocional | Deixa un comentari

Algun post que parli de nens que piquen o que mosseguen?

Si us plau, per a una amiga: Algun post que parli de nens que piquen o que mosseguen?

Com sempre, l’edat de la criatura determina com interpretem el seu comportament, perquè les capacitats que va adquirint mentre va creixent fan evolucionar la seva manera de interpretar i situar-se en el seu entorn, així com tot aquest procés (i alguna cosa més) fa evolucionar les seves conductes.

És per això que no és el mateix que una criatura de 2 anys mossegui i piqui tothom o que ho faci una de 6 anys, de 12… o de 21!

La edat “comú” de les mossegades és la primera infantesa, i és una temporada més o menys curta, que dura fins que la criatura passa a la fase de descoberta següent. Si, sempre n’hi ha una en marxa, si no, no aprendrien!

Per això et passo aquest post, que respon a la norma estadística, si la teva amiga necessita més informació, recomana-li que m’escrigui un correu especificant què la preocupa de la seva criatura, però també el sexe, la edat i la seva posició entre els germans germanes, si en té.

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/11/03/el-nen-ha-comencat-a-picar-i-a-mossegar-a-tothom/

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, Conflictes, Fermesa | Deixa un comentari