Crec que ella simplement era el reflex de com em trobava

Però vull que sàpigues que amb la nena vaig molt millor. Ja no em pica i està molt més raonable, suposo que ha fet un canvi per l’edat (6 anys) i també he de reconèixer que jo estava molt nerviosa i enfonsada i ara crec que ella simplement era el reflex de com em trobava. Per sort estem millorant.

Per fi apareixen les neurones mirall!

El termcat.cat és concís:

“<Neurociència > Neurofisiologia cel·lular i de sistemes>

Neurona de l’àrea motora primària que respon a determinats estímuls visuals despolaritzant-se i induint la realització d’un moviment.

Nota: El sistema de neurones mirall està relacionat amb els processos d’aprenentatge per imitació”

Les neurones mirall s’activen quan actuem, però també quan observem algú altre realitzant una acció, per a elles, veure una acció és molt similar a realitzar-la.

Daniel Goleman (“La Intel·ligència emocional”), explica que aquestes neurones detecten les emocions, els gestos i fins i tot les intencions de la persona amb qui parlem, activant en nostre cervell les mateixes àrees actives en el cervell del nostre interlocutor, creant un “contagi emocional”, que fa a l’una, recrear sentiments de l’altra.

“Després de veure el vídeo sobre les neurones mirall del programa Redes vam debatre sobre aquest tema. Sabent l’existència de les neurones mirall vam poder comprovar que aquestes juguen un paper molt important en les nostres vides. Tots vam entendre perquè l’estat d’ànim dels altres, i sobretot de les persones més properes, ens influïa tant i ens podia fer canviar la nostra actitud. O quan a nosaltres ens ha passat alguna cosa i els nostres amics o familiars acaben amb el mateix estat d’ànim” (Uns alumnes de l’institut Les Termes)

Què bo, que uns adolescents reflexionin sobre tot això! Com m’hagués agradat a mi saber-ho, llavors!  També recomanen aquest altre vídeo, que em sembla molt interessant!

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=ETLqtJzKa2o#!

http://psicotermes.blogspot.com.es/2011/03/neurones-mirall-el-nostre-primer-tema.html

I per això ho dius tan bé, “crec que ella simplement era el reflex de com em trobava”, les nostres emocions i les seves es van realimentant, cap problema amb el bon rotllo… però en situacions de conflicte personal…relacional…marento-filial…

Nerviosa i enfonsada… no és el millor ambient per a que les neurones mirall ballin de contentes!

Publicat dins de 11 a 13 anys, 13 a16 anys, 3 a 5 anys, 6 a 10 anys, Conflictes, Gestió emocional | 1 comentari

A casa tots hem tingut problemes de salut

No he tornat a venir perquè a casa tots hem tingut problemes de salut, i no he pogut organitzar-me per deixar els nens.

La vida de mares i pares sempre és plena d’imprevistos! Però sense conèixer el detall de la història, que tota la família tingui “problemes de salut” requeriria aturar-s’hi un moment, no? La salut i l’estat d’ànim estan tan vinculats!

Però potser ja esteu sortint d’una mala ratxa, ja ha fet la volta en tots!

L’estiu es un bon temps per gaudir de l’aire pur i del sol matiner, segur que recarregar les piles menjant sa i gaudint de l’aire lliure us ajudarà a tots a recuperar forces i, si cal, vitaminar-vos i mineralitzar-vos. I  fer recàrrega de bon humor que, amb l’afecte, son dos grans protectors del sistema immunològic!

Publicat dins de 11 a 13 anys, 3 a 5 anys, 6 a 10 anys, Gestió emocional | Deixa un comentari

Mama, no em deixa la pilota!

Es un camí encertadíssim “demanar permís abans de demanar perdó”. I veureu com, de sobte!, succeeixen reaccions positives inesperades.
– Mama, vull la pilota del Ton.
– Demana-li.
– Ton, si us plau, em deixes la pilota?
– No.
– Mama, el Ton no em deixa la pilota!
– Ton, segur que no vols deixar-li la pilota a la Martina?
– No.
– I a la tarda que li deixaràs?
– No.
– I demà?
– Demà si.
– Martina, demà el Ton et deixarà la pilota. Estàs contenta?
– Si.
I ja està. ( Per sort, l´endemà cap dels dos recordarà el tracte.. jajajaja)

 

Merci, Anna Pujabet,, per aportar vida al bloc!

Anècdotes com aquestes ens fan entendre cóm funcionen les capacitats d’una criatura petita, que viu en el seu present… fins que va entenent i integrant prou coses per ampliar el ventall de la seva comprensió  i habilitats relacionals. I llavors hi ha trucs que servien que deixen de servir…

I tots contents!

M’adono que el paper de l’Anna, en aquesta conversa es molt interessant. No jutja, no diu el que s’ha de fer, no intenta manipular, no dona ordres, no ofereix solucions des de fora… Fa de vehicle del missatge i aporta el model.

És al mig d’una conversa que els dos germans, si fossin més grans, podrien fer sols.

I una conversa modèlica i respectuosa i sobre tot, resolutiva!

I en un esquema: “À Vol 1 +B no vol deixar 1 + A es queixa a mare”, què segur que ho sabeu, és d’alt risc en la escala conflictual fraterna!.

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, Comunicació, Conflictes | Deixa un comentari

I si em diu tonta, què faig?

Ara el nen (4a) quan s’enfada, em crida Tonta! A mi no m’agrada i li dic, però ho torna a fer. L’altre dia, quan va passar, vaig pensar… Ara que faria, l’Anna? Li has de preguntar… I si em diu tonta, què faig?

Quan una criatura d’aquesta edat s’enfada, (que s’enfada, com tothom), no té gaires recursos per expressar la seva ràbia, per canalitzar-la o millor, per processar-la. Explota amb un “Ets tonta” i no sap explicar un “Estic enfadat per…”.

Ja ho aprendrà? Si, sobretot si li ensenyem, si li mostren en la nostra manera de comportar-nos, i l’ajudem a posar paraules al que està sentint.

I jo també l’informaria cada vegada que passés de que no accepto que em digui tonta, i que si insisteix, no l’escoltaré.  Però també li diria alguna cosa com: “Ja ho veig que estàs enfadat per ….. igualment no pot ser, si vols en parlem… o en parlarem quan estiguem tranquils, o si vols et consolo, i  si no vols, ja m’espero. “ (Tot alhora no, eh?, Això dependrà de la criatura i el moment..)  i pot ser útil oferir distracció o una oferta raonable, però si la rebutja, no insistir.

Si cal, jo respectaria que estigui emmurriat una estona, mentre no faci res d’allò que jo cregui que no ha de fer.  (Recordes?: La seva integritat personal, el respecte a les altres persones i el seu entorn)

I mentre estigui molt emmurriat, el deixaré tranquil, no li aniré al darrera amb ofertes encisadores per a que se li passi el mal humor, quan ja s’acabi, la vida continuarà. Fins i tot ha de veure que continua, mentre ell es dona un temps mort. Per què? Per no donar-li més transcendència de la que té, per que no es converteixi en, potser, el fet més significatiu del dia, allà on rep més atenció.

I si necessita plorar, plorarà.  I el plor és una descàrrega, que ajuda a processar la tensió de la frustració. I quan necessiti consol per tancar, estarem allà… I no em quedaria encallada aquí… Acabaria amb un “Ja està? Doncs au, un petó, et moques (o moquem, si encara no en sap) i anem a…. i distracció, i desconnectar del que ha passat…

És important cóm l’adult viu el conflicte de i amb la criatura, què hi aporta: Tensió, dubte, inseguretat, por, neguit.. O serenitat, seguretat, confiança, acolliment, afecte, respecte i dignitat. I esperit conciliador i constructiu, però des del control de la situació.

El mateix passa si entrem en polèmiques, verbals si et fixes en famílies amb mainada una mica més gran que el teu,  ho veuràs. I si hi vols pensar una estona, tens aquestes altres entrades, que penso que et poden interessar:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/10/26/no-hi-ha-manera-es-posa-feta-una-fura-cridant-i-xisclant/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/10/13/ets-tonta-i-no-m%e2%80%99estimes/

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/10/18/i-per-que-ara-ens-hem-de-discutir-tant/

Publicat dins de 3 a 5 anys, 6 a 10 anys, Conflictes, Fermesa | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Tinc la sensació de que el més important es aconseguir els objectius fixats d’aprenentatge

A l’escola de grans, el nostre fill (3a) està content i feliç. Si més no, això és el que a nosaltres ens sembla. Tot bé fins que divendres passat ens arriba el 1r informe de la mestra i de la monitora de menjador. Aquest  informe em va deixar sobtada. No semblava que parléssin del nostre fill. L’informe que rebia de l’escola bressol l’any passat només feia que parlar dels punts forts que calia potenciar, tot i que també es comentava, de passada, algun aspecte que potser es podia millorar. En l’informe actual es parla del nen, que encara no té 4 anys, amb termes que em semblen més propis de primària avançada: ritme de treball, atenció, normes de classe, interès en els aprenentatges, etc. Cal dir que altres items que s’inclouen els trobo prou encertats, és clar!

En definitiva, tinc la sensació de que fins ara el meu fill evolucionava, a marxes forçades, a través d’un mètode basat en la flexibilitat, la cura de les emocions, el tracte com a individu únic, de l’aprendre a través de tocar, fer, jugar. Ara tinc la sensació de que el més important es aconseguir els objectius fixats d’aprenentatge, seguir un ordre, atendre les normes, deixar la cadira ben posada … . Uff!!!, és aquest el sistema d’enseyament més adequat per fer nens i nenes creatives, innovadores, amb obertura de ment?. I les emocions?, i la potenciació del talent que cada nen i nena porta dins?. No crec que la cosa vagi pel terreny de “cafè per a tots”, especialment en l’ensenyament.

Suposo que es tracta de que tot allò que no troba a l’escola, ho trobi a casa i a les activitats que organitzem a través de la família. Però, el sistema educatiu no hauria de ser més curós amb l’etapa infantil?. No és massa arriscat pretendre que un nen de 3 anys es faci gran de cop?

Aquest comentari tan ric i reflexiu em toca molt de prop, perquè he sigut mestra d’Educació Infantil molt anys. I estic d’acord amb molt del que dius, jo i moltes parvulistes que conec.

Però també et dic una cosa:

No et fixis només en l’informe, parla amb la mestra, coneix-la.

Mira què hi ha penjat a les parets de la classe, quines oportunitats de joc i descoberta tenen, cóm mira la mestra als alumnes, cóm miren els alumnes a la mestra,  com el teu fill t’explica les fitxes o treballs que fa, canta cançons, ha après jocs, rodolins, contes? Cóm te’n parla, de la senyoreta? Cóm en parla la senyoreta, d’ell, del grup?

Els informes poden ser una tria de frases més o menys estereotipades que no fan justícia ni amb la vida de la classe ni amb la vida que el nostre fill hi fa. I menys, a P-3!

I és cert que una criatura no creix quan l’estires. El que cal és aportar-li dia a dia l’estímul, la ocasió,  el suport i el reconeixement i la llibertat per fer-ho.

I això es fa a casa i a la escola. I reivindico la feina de moltíssims parvularis que conec de prop i miro amb ulls de professional.

Dius que el vostre fill està content i feliç, això és molt més informatiu que un paper!

El treball a parvulari permet, si la quantitat d’alumnes i la viabilitat del grup és raonable, fer una feina estimulant, divertida i que ofereix moltes vivències a la mainada en el sentit de les teves expectatives!  (també et dic, però, que amb un cert ordre, en un col·lectiu com aquest, és imprescindible!) I pel que fa a les emocions, quasi tots parvularis fa anys que les inclouen en la seva programació.

El problema que tenen les emocions és que requereixen pràctica i observació per a conèixer-les i anys de maduració per entendre-les una mica més. I per descobrir un munt d’habilitats que permeten gestionar-les i viure-les en positiu. I aquestes habilitats moltes mestres, molts pares i moltes mares les hem d’anar descobrint d’adults, perquè ningú ens les va ensenyar quan érem criatures.

 

I millor si a casa no fem tot allò que ens sembla que no troba a l’escola, podem fer allò que creiem que hem de fer, allò que ens agrada compartir, allò que s’ha de fer, allò que ens vé de gust fer,

Poden fer allò mateix que faríem, encara que ens semblés que a l’escola ho fan exactament al nostre gust. Si no és imprescindible, no cal anar a la contra, sempre és millor anar a favor!

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, Gestió emocional, Hàbits | 5 comentaris

Parlarà algun dia (2) ?

Al meu fill petit (2a i 9m) li han posat drenatges a les orelles perquè tenia una pèrdua auditiva important per culpa dels mocs i les otitis, i això li dificultava l’aprenentatge de la parla perquè no li permetia establir els codis del llenguatge correctament. Ell ho aprenia tot visualment i es comunicava amb gestos i mirades: si volia un iogurt primer agafava un tamboret, el col·locava davant la nevera, s’hi enfilava i intentava agafar-lo; si no podia, llavors et venia a buscar i agafant-te de la mà t’indicava el iogurt que volia; en última instància intentava dir el que volia. Ara mateix, després de dos mesos d’operar-lo, li costa molt reproduir alguns sons (sobretot la “i” i la “u” ) i diu moltes coses però tot li sona més o menys igual. I continua utilitzant el llenguatge com a últim recurs i a vegades fa com un posat de despistat, com si allò no anés amb ell, com si estigués desconnectat.

Certament ho tinc molt present! Als tres anys un del membres de la meva família parlava com en “PINGU”. La millora amb els drenatges va ser molt bona. El tema dels mocs a les orelles fa que els sons no puguin fixar-se: avui sento un so i demà s’assembla més a un altre.

Depenent de l’edat sovint cal una mica de reeducació logopèdica, bàsicament per fixar els sons i treballar la discriminació auditiva, sempre i quan, no hi hagi res més associat. A voltes també pot passar que els mocs han fet acostumar el nen a respirar per la boca més del que toca i cal fer exercicis  de reeducació de la respiració nassal.

Pot passar també que el nostre fill s’hagi  acostumat a la mímica o a les respostes ràpides nostres i els hi faci una mica de mandra gastar més saliva de la que estaven acostumats.!

Comentar-vos  també que dins de la  xarxa, existeixen els  el CDIAP que atenen els nens entre 0-5 anys per  dificultats de llenguatge, maduratius, de relació, etc. A vegades alguns CDIAPs poden atendre aquest casos. Al CDIAP hi podem  anar  trucant i demanant hora nosaltres mateixos i  demanar  que ens facin una valoració. També hi podem anar derivats per la LLar d’Infants, derivats per l’escola, derivats pel pediatre o amb relació amb el EAPs.

http://www20.gencat.cat/portal/site/bsf/menuitem.7fca6ecb84d307b43f6c8910b0c0e1a0/?vgnextoid=2556a5744f5a4210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=2556a5744f5a4210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

Dins d ela xarxa pública, com a recurs existeixen també  els CREDA que són serveis de suport als centres educatius en l’adequació a les necessitats especials de l’alumnat amb greus dificultats d’audició, llenguatge i/o comunicació que interfereixen en el seu desenvolupament personal, social i curricular. La seva intervenció es concreta en tres grans àmbits:

  • alumnat i famílies;
  • centres i professorat;
  • zona educativa.

Es tracta d’un model d’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials i al seu entorn, propi de Catalunya. Actualment hi ha 10 CREDA, cadascun amb una zona d’actuació àmplia, generalment coincideix amb un Servei Territorial.

Algunes pautes de llenguatge per ajudar-ho des de casa.
SIGNES D’ALARMA (M. Lluïsa Verdú)
De 24 a 36 mesos:

  • Als 24 mesos: s’entén menys de la meitat del que diu.
  • Als 24 mesos el nen no assenyala les parts del seu cos.
  • Als 24 mesos el nen no combina paraules en frases.
  • Als 30 mesos el nen no comprèn el significat de: FORA, DINS, DARRERE, DAVANT.
  • Als 30 mesos el nen no fa servir frases curtes.
  • Als 30 mesos el nen encara no pregunta: ON, PER QUÈ, QUÈ.
  • Als 36 mesos la família del nen no entén el  discurs d’aquest.

3 anys:

  • absència d’intenció comunicativa. El nen no “compensa” el seu retard del llenguatge
  • absència d’argot espontani
  • no comprèn  ordres senzilles
  • no construeixen enunciats de  2 -3 paraules.

 Què poden fer els pares?
Comunicar-nos molt amb ell  des nadó: parlar-li, cantar-li, animar-lo  a imitar sons i gestos.
1. Llegiu contes des els 6 mesos. Cercar llibres amb il · lustracions que el nen pugui mirar, imitar i tocar textures. A mesura que vagi creixent, demanar que assenyali imatges i les anomeni.  Continuar amb poemes que rimen i contes que permetin predir el que passarà.
2. Aprofitar les situacions quotidianes: nom productes de supermercats, assenyalar  objectes de la casa, fer  notar els sons que produeixen. Fer  preguntes i mostrar-se  atent a les seves respostes. Utilitzar  un vocabulari senzill, però no un llenguatge infantil.
3. Completar les frases o els noms que ell diu:  galeta?  El pare pot contestar:  vull 1 galeta per esmorzar.    Aigua?  (…)  em dones 1 got d’aigua?
4. Escoltar música, especialment cant gregorià i Mozart. Equilibra l’audició i les emocions.

 

Teniu més informació a

https://orientarfamilies.wordpress.com/2012/02/12/parlara-algun-dia/

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, Comunicació | 1 comentari

Llibre o article que parli sobre el foment de la cultura de l’esforç per a nens de 3-4 anys

Podries recomanar-me algun llibre o article que parli sobre el foment de la cultura de l’esforç per a nens de 3-4 anys?. Tot allò que tingui a veure amb la perseverància, la paciència, l’esforçar-se per aconseguir una fita, …

També estic buscant algun conte que pugui utilitzar com a recurs per al foment d’aquests valors.

Hola,  Laura. Fas referència a un tema cabdal. Se’n parla molt, de la cultura de l’esforç. Pots començar per en José Antonio Marina, per exemple.

Però esforçar-se és una actitud, no un valor abstracte per a una criatura d’aquesta edat i es vincula a diferents motivacions, com la curiositat, el joc, la cerca de seguretats afectives, la cerca de reconeixement…

I la constància, en una criatura de P-3, va molt lligada al desenvolupament de la seva capacitat d’atenció i concentració, que, no ens enganyem, en general encara és curta. I aquí els factors motivadors d’abans son fonamentals.

I com que una criatura d’aquesta edat encara ho té tot per viure i aprendre, és en el que fa cada dia, en com gaudeix dels “treballs” i dels projectes que se li proposin i dels que ella mateixa pot començar a crear, i no només en horari escolar, que viurà i sentirà la motivació per esforçar-se. I viurà el plaer i la satisfacció personal de ser felicitada, un gran motor de conductes adequades en Educació Infantil.

Un altre factor per no oblidar és la integració de conductes per imitació, recreació i repetició, i cal que ens fixem en el paper de models que els adults del seu entorn fem en la criatura. En aquesta edat, la família, i també l’escola li mostrem i fem viure cóm les persones gestionem aquest tema.

I ja m’agradaria dir-te algun conte. Ho buscaré. S’accepten suggeriments.

Sempre va bé, reforçar la vivència amb la recreació en els contes: Ajuden a la reflexió, aporten distància a realitats i conflictes amb l’embolcall de la fantasia, del món de l’altre… i son font de estímuls, goig i afectivitat per a la mainada. En molts contes clàssics veiem herois i heroïnes esforçats, que salven germanets, lluiten per princeses, maten dracs, assumeixen dols i feines humils i impròpies a la seva condició amb serenitat, i  que accepten reptes i fan servir el seu enginy.  Pot ser que els trobem excessius, massa “forts” per a la nostra mainada, sagnants i tot, i si els analitzes fredament, molts ho son. També cal dir que a ells els agraden molt.

Però si remenes biblioteques i llibreries, segur que en trobaràs de més actuals. Moltes editorials han fet productes dissenyats per a donar resposta a la demanda relacionada amb la gestió emocional, l’autoconeixement, les vivències de la mainada i els valors. (Alguns tan políticament correctes que no tenen cap emoció, que és un factor fonamental en el gaudi d’una història).

També he estat fent una ullada a la web de Nascuts per Llegir, no he trobat resposta concreta, però si el tema dels contes t’interessa aquí tens un munt de guies de lectura per diferents temes, que segur que t’obrirà la gana lectora:

http://www.nascutsperllegir.org/va-de-llibres/guies-de-lectura/

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, 6 a 10 anys, Gestió emocional, Hàbits | 12 comentaris

Parlarà algun dia?

Al meu fill petit (2a i 9m) li han posat drenatges a les orelles perquè tenia una pèrdua auditiva important per culpa dels mocs i les otitis, i això li dificultava l’aprenentatge de la parla perquè no li permetia establir els codis del llenguatge correctament.

 Ell ho aprenia tot visualment i es comunicava amb gestos i mirades: si volia un iogurt primer agafava un tamboret, el col·locava davant la nevera, s’hi enfilava i intentava agafar-lo; si no podia, llavors et venia a buscar i agafant-te de la mà t’indicava el iogurt que volia; en última instància intentava dir el que volia.

 Ara mateix, després de dos mesos d’operar-lo,  li costa molt reproduir alguns sons (sobretot la “i” i la “u” ) i diu moltes coses però tot li sona més o menys igual. I continua utilitzant el llenguatge com a últim recurs i a vegades fa com un posat de despistat, com si allò no anés amb ell, com si estigués desconnectat.

Moltes criatures d’aquesta edat tenen aquest problema, i els drenatges son efectius. A una bona amiga li van fer als 40 anys, ella em va saber explicar la diferència entre l’abans i el després, i el plaer i l’alliberament que aquesta petita intervenció li va representar. El que et vull dir que esteu en el bon camí, I tan sols fa dos mesos!

El teu fill ha estat remenant una informació limitada, No sentir-hi bé fa que el cervell no pugui rebre tota la informació que necessita per a integrar i consolidar l’aprenentatge, ha dificultat la imitació i la comprensió. vaja que li costa aprendre a parlar. Però ho pot fer, ara ha de consolidar un aprenentatge que no ha pogut fer abans.

Bones notícies: segons la neurologia pediàtrica, el cervell és molt flexible en la primera infantesa, i és modelable per la experiència i l’aprenentatge.

I potser l’haureu d’ajudar, jo valoraria un suport logopèdic tan aviat com es pugui, és important recuperar el temps perdut.

Que no ha estat perdut, però! El més important és que el teu fill s’ha estat comunicant, ha trobat la seva manera de “parlar”, adaptativa a les capacitats amb que, en aquell moment, podia comptar. És un nen molt espavilat!

I si dius que et preocupen algunes vocals, vol dir que està començant a parlar, però continua fent servir l’eina de comunicació amb la que s’ha espavilat, i molt bé, fins ara. Quant ens costa a nosaltres introduir hàbits nous, deixar costums integrades? En aquests moments el gest es allò “natural” per a ell, la paraula l’aprenentatge en marxa.

També dius que “diu moltes coses però tot li sona més o menys igual”, dóna-li temps i ocasions d’aprendre des del gaudi i el joc. Està en una edat molt bona, per això. I recorda que aprenem per repetició també:

Per a afavorir l’escolta atenta és recomanable escoltar música, jugar a jocs de falda i els contes i les cançonetes senzilles i repetitives que s’acompanyen amb gest, però també anar a un bosc a seure i escoltar a qui hi viu, o anar a la platja, a escoltar onades i gavines…

I conversar i fer broma, i gaudir de tot el que va aprenent. Però des del suport, no des de la pressió. Perquè la pressió genera estrés, i l’estrés no es bo per als aprenentatges.

https://orientarfamilies.wordpress.com/2010/12/10/el-nen-parla-poc-sobretot-assenyala/

No sé si has vist aquesta entrada, penso que et pot ajudar.

 

Teniu més informació a:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2012/02/19/parlara-algun-dia-2/

Publicat dins de 0 a 3 anys, 3 a 5 anys, aprenentatges, Comunicació | 1 comentari

Què fer si un nen de quatre anys no es vol vestir?

 Quan algú escriu això al cercador, deu estar passant uns mals matins…

 En ocasions, va bé fer primer una mirada amb perspectiva: Només hi ha problemes per vestir-se? Dorm bé? Menja bé? La resta del dia està de bon humor? (perquè suposo que llavors, no ho està), A l’escola, bé? La resta de la família, bé, també?

 I davant del fet concret: La criatura descansa prou? De quin humor es desperta?, Amb quin humor estem nosaltres, també?  Anem amb molta pressa i pressionem molt? Passa igual el cap de setmana?

 Analitzem la situació: Què fa ell, què fa l’adult? Què diuen? Per què creiem que passa?

Valorem alternatives: Es pot canviar alguna cosa per a que tot es posi més a lloc? Podem introduir estratègies noves? Podem interpretar la situació des de paràmetres diferents, que ens ajudin a trobar-les?

 I un  cop hem parlat d’això i de molt més, podrem pensar en què podem fer. I així, vam arribar un dia al temporitzador, que va funcionar molt bé amb un nen de 4anys:

https://orientarfamilies.wordpress.com/2011/01/05/aixo-del-temporitzador-es-un-xollo/

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El meu home i jo tenim criteris molt diferents, en això d’educar la nena

Tot i que de idees estem d’acord, en la pràctica, el meu home i jo tenim criteris molt diferents, en això d’educar la nena (2a). Ell mai vol que la renyi, quan la castigo la consola, li diu que la mama està nerviosa, que cal tenir paciència, em diu que li perdoni els càstigs, li diu “Digues-li a la mama que no ho faràs més i ella et perdonarà, perquè es molt bona” I quan jo li dic que em treu la meva autoritat, ell em contesta que ho fa per ajudar, perquè la nena no m’agafi mania, perquè no acabem cridant…

Però a mi em sembla que així no m’ajuda, sempre tinc la sensació de que quedo jo com “la dolenta” i no m’agrada. No sé cóm parlar-ne amb ell perquè no ens en sortim, acabem discutint.

 És normal que tenint educacions i històries diferents tingueu idees diferents sobre l’educació de la vostra filla, però això no vol dir que no pugueu fer equip.

Us queden molts anys per entrenar i molt partits per jugar. I per tirar endavant dignament les jugades, cal que cada membre de l’equip estigui en el seu lloc, a punt per fer el que pertoca en cada moment.

 En les situacions que descrius, és com si el pare fes equip amb la filla enlloc de amb la mare, en això d’educar-la. Tenim un jugador mal ubicat.

La força de l’equip parental disminueix, no hi ha bona comunicació en les jugades, no arriben a gol. I això genera, a més, mala maror en l’equip, que afavoreix malentesos posteriors.

 I no és fàcil, parlar amb serenitat, objectivitat, respecte i afecte d’una situació que ens treu seguretat, en la que ens sentim qüestionats. Perquè en aquesta situació tots dos senten que l’altre pensa que no ho fa bé. El que dificulta més el progrés es que alhora, tots dos pensen que la seva veritat és la bona. Des d’aquesta posició, és molt fàcil que els intents de parlar del tema es redueixin al final a una batalla de retrets, acusacions, enumeració d’errors i greuges… més malentesos.

 Ens aniria molt bé, poder canviar aquesta perspectiva, pactar i practicar un diàleg diferent. Deixar el “Tu fas” i canviar al “Jo em sento…”

Analitzar els fets concrets amb el paper que juga cadascú. Preguntar-se quins aprenentatges en treu, la nena, d’aquestes situacions. La nostra mainada petita mira, actua, experimenta i aprèn.

 Si hi ha un desacord clar, no cal discutir quina ha de ser la decisió encertada davant de la criatura. Per descomptat, algun dels dos, o tots dos alhora o alternativament, hauran de cedir, però millor que la criatura no noti “vencedors ni vençuts” sinó unanimitat. Per això en parlarem en privat i des de la serenitat i el respecte i l’afecte.

 Cal tenir clar que el que us preocupa és la mainada i no tant imposar la pròpia opinió. Potser soni obvi però en ocasions ho oblidem. Pot passar que relativitzem més les nostres opinions en confrontar-nos amb la intenció de fons.

Així es pot arribar a decisions i estratègies d’equip en les que surti guanyant l’educació dels nostres fills i filles, i així, guanyem tots.

Publicat dins de Uncategorized | 5 comentaris