La meva filla de (3 a. i mig) a l’escola i a fora de casa és agradable, participativa i li encanta estar amb gent. És també una mica vergonyosa, però no porta mai problemes. A casa, però, és més rondinaire, tossuda i cridanera. Últimament això ha anat a més, de tal manera que cada dia a l’hora d’anar a dormir no vol fer res del que toca (pipí, rentar dents i posar el pijama), s’escapa corrents, es tira per terra, tira coces, ens pica, mossega la roba… Ja fa temps que hem comprovat que amb crits i amenaces la situació empitjora, o sigui que intentem mantenir la calma, però és inevitable forcejar amb ella per fer-li fer les coses. Un cop al llit, s’aixeca una i altra vegada. Disfruta fent-nos enfadar. I de vegades perdem els nervis.
Tot això ens amoïna i ens fa patir que no tingui algun problema. Què podem fer? Creieu que hem de buscar ajuda professional? O hem de mirar de treure-li importància i deixar que passi la mala temporada?
La nostra mainada, com nosaltres mateixos, trenquem les barreres de la “cara social” a casa, allà és on mostrem totes les nostres cares, sense tanta contenció. Som així els humans, i és un bon senyal que a l’escola i fora de casa sigui agradable i sociable, vol dir que està adquirint les capacitats de relacionar-se amb el seu entorn de manera adequada. I a casa expressa la seva frustració com li surt, sense barreres, però de ben segur sense malícia.
Pensar que gaudeix fent enfadar al pare o la mare no ho veig gaire encertat. Primer, per que ens instal·la en la malfiança quan la mirem, quan comencen els conflictes, quan ens sentim impotents… Segon perquè és un senyal de que potser no entenem que la criatura està desbordada, i entra en un cicle de conflicte que no li aporta satisfacció sinó malestar, se li desperten les inseguretats pel que fa al vincle afectiu segur i la protecció que els seus referents (la seva mare, el seu pare) li aporten. No és conscient de com comença el conflicte, tampoc ha après encara a sortir-ne d’ell.
I nosaltres, que veiem que el vespre s’està espatllant, potser ens posem nerviosos, pressionem, retraiem, ens queixem, acusem, cridem, entrem en guerres de poder… fem totes les actituds que confirmen a la criatura que alguna cosa s’està espatllant, que la seguretat està en qüestió, se li desperten les inseguretats… i ja tenim aquí el curtcircuit!. I la tensió va i torna, tots perdem habilitats i ens instal·lem allà on no voldríem.
I de vespre n’hi ha un cada dia, i cada dia fem les mateixes coses, això fa que sigui molt fàcil la repetició dels conflictes, la “programació” per part nostra i de la criatura cap a reproduir patrons que s’instal·len en el nostre subconscient, per habituals. I a fer los aparèixer sense adonar-nos, amb les nostres actituds i amb allò que per dins ens anem dient: “Ja hi tornem a ser, com cada dia…” “Avui aconseguirà que acabem com sempre…” “ Si ho arribo a saber…” “No ho aguanto més…”
Nosaltres així, i ella vés a saber! Potser massa cansada, amb tots els estímuls del dia per pair, segurament en plena etapa del “no”, i sense habilitats per entendre i manejar el que sent.
Sembla que us convé obrir finestres, deixar passar l’aire!
Al bloc hi ha moltes entrades que us ajudaran a concretar més, seguiu el fil, en seguim parlat.
https://orientarfamilies.wordpress.com/2011/01/25/no-se-com-fer-ho-per-a-que-es-porti-be/
Orientar famílies: prevenir conflictes 